¿Per què t’estamordeixes, nit caiguda,
quan el món es diria intemporal?
El senyal de les coses es trasmuda:
l’ocell és més petit, l’arbre és més alt.
Pobla l’espai una invisible raça
i la lluna ens governa l’esperit.
Amb un ressò comenta nostra passa
el sòl que ara mateix hem percudit.
Arreu canvia les lliçons sabudes
l’hora lleugera de l’amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.
JOSEP CARNER, “L’oreig entre les canyes”, Edicions 62, Barcelona, 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada