Ets i no ets, i visc del propi engany,
sóc i no sóc, i palpo inútil borra,
miro el florir de l’impossible tany
i el nom que et dius damunt la vasta sorra.
Per calls
perduts i en pregones garites
cerco
el farell de les absurdes fites.
Com un gegant en terres oblidades
clamo combat, i adjuro un contrincant,
i en mortes fonts enyoro ocells i fades
o en obra d’hom m’ullprenc del propi encant.
En vall
ventós, entre fòssils i nacres,
em
multiplico en dòcils simulacres.
Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva
l’altre i no és? On és l’Etern Present?
Oh flam encès de cap a cap de riba!
Oh dolç cremar d’esperit i de ment!
En les
remors de la nit, per les platges,
adoro
el Res en múltiples imatges.
J. V. FOIX, “És quan
dormo que hi veig clar. Un llibre i un disc compacte…”, Edicions 62, Barcelona, 2004.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada