Ja són les vuit
i la merda escampada no em cabreja tant
com l’aire humit
m’exalta.
He
xarrupat la tarda.
No em fa tant de mal l’espinada
com me’n fa, de bé, la rajola que refreda
el teu peu nu.
Me’n foto,
dels mosquits,
vampirs pallussos
alatrencats,
i de la xafogor
matussera que, comparada amb la penombra,
és una mediocre fornicació.
Allò que va passar,
és una imatge?
Només em
ve que era un no sortir-se’n
i ja val menys que una respiració.
La pell m’ha dit
que et toqui els llavis amb els ulls.
I m’has donat saliva.
Són quarts de nou.
Capvespre esllavissada.
Els perfums m’indiquen un cos.
La incapacitat és la nostra dansa.
El tot menys l’u
més el significat.
I sona el mòbil.
Nu.
Ja fa una setmana, de l’atemptat.
ALEXANDRE PLANAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada