pregària a la pluja

Olor bona del cel

damunt de l’herba,

pluja de cap al vespre.

Nua veu, t’escolto:

i en té primícies dolces de so

i de refugi, el cor solcat;

i m’alces, mut adolescent,

sorprès d’una altra vida i de tot moviment

de sobtada resurrecció

que el buit expressa i transfigura.

Pietat del temps celeste,

de la seva llum

d’aigües suspeses;

del nostre cor

amb les venes obertes

sobre la terra.

SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Josep Ma Bordas, Ed. Selecta, Barcelona, 1959.