transcendeixo m’encantenelsteusllavis transcendim

pugem ara sí aniquilo l’encara no

de la mà oh aquesta pell oh aquestes passes

sobreposades

en el llit custodiat per dues

estufes dos cossos abrandant-se

perfumant la nit freda de caliu i

dolcesa com els teus dits que llisquen

ressegueixen tota física i tota

poesia beguda compartida d’una

boca a l’altra boca és foc rosat

que s’atarongeix i s’envermella

i creix i ens commou i ens corprèn

si encara és possible més

ens ajuntauneix atrapafonacobla

som un només un que respira i viu

del mateix aire abrasat

dins d’aquest temps nostre etern

on hem entrat per restar-hi fins que

els ulls des del cor ens diguin prou.

ANNA GAS, “Crossa d’aigua”, Editorial Fonoll, Juneda, 2017