totes les coses

Ho veig, totes les coses són

unes altres coses: l’espai,

el cos nu; la llum, tu que camines

cap a l’ombra segona; el temps és

sempre, sempre, sempre

la primera vegada.

Doncs d’acord, m’encanta morir,

ho faig cada dia

una mica més, sé que tot dolor

acaba en orgasme,

i que el dimoni és l’àngel

i un àngel, cadascú.

MÀRIUS SAMPERE, “Ningú més i l’ombra”, Ed. Proa, Barcelona, 2013.

La poesia és joc, però també foc; recerca, però també gràcia; coneixença però també transcendència.

CARLES RIBA

per la bellesa vaig morir

Per la bellesa vaig morir.
A penes sebollida,
van portar-me per veí
un que donà sa vida

a l'ideal. Ell em pregunta...
―Per la bellesa ―dic―
he mort. ―Així, veig que ens ajunta
el mateix somni antic.

Com vells parents vàrem parlar,
cadascú en el seu lloc,
fins que la molsa ens tocà els llavis
i ens cobrí els noms, a poc a poc.

EMILY DICKINSON Trad.: Agustí Bartra


Per la Bellesa vaig morir. Tot just
la tomba m’acollia,
n’entrava un, mort per la Veritat,
a la cambra veïna.

“Tu, per què has mort?”, em preguntà en veu baixa.
Li contestava: “He mort per la Beutat.”
“Jo per la Veritat: són una sola cosa
―va dir-me―. Som germans.”

I així com uns parents que en ser de nit es troben,
de l’una a l’altra cambra vam parlar,
fins que la molsa ens arribava als llavis
i els noms ens esborrà.

EMILY DICKINSON Trad.: Marià Manent

cercle

Coneixes aquest temps. El vent esfondra

les arcades del bes i s’esllavissa,

cingles avall, el marge que ens guardava

lligats i indestriables com la terra

roja que ara ens separa i ens disgrega.

I al cap retornarem, fets llot, a aquella

vella cremor tan sabuda dels cossos,

al vincle inevitable que ens abraça.

Coneixeràs el temps refent-nos, dòcil,

i ja no et farà res veure com cau

a trossos, foscament, l’alta marjada

dels dies i els amors que ens concilien.

MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986