Quan ja havíem dit silenci
apareix amb la moto i diu que ve.
Girem, doncs: ser
dos desinfla.
Qui
pensi
que entre nosaltres no s’ha de vetllar
l’amistat, va errat:
―Et veig millor que dimecres passat.
―M’has tornat a radiografiar
―Què farem quan vingui l’Esfondrament?
―Doncs comandaríem la instrucció:
som vells, tenim excusa i formació.
―Hem d’anar en contra de l’onada
―O posar dic com la gent indignada.
―Ja ho fem amb l’austeritat, amb el
pensament,
fangant a l’hort (falta lluitar)?
El
pica una abella
i l’altre, rabent, fa pixada
concentrada, vermella,
i cataplasma per a la fiblada.
Ell diu que no:
―serà
amb la meva,
que ja té prou substància―.
L’Aparegut diu que ha de fer instància
per a un càsting, que a veure qui el
relleva
de la feina de l’hort;
es queixa de la poca piuladissa,
sent que ell explica molt sa
corredissa.
―Digues-ho per ells dos―dic jo, retort.
Diu també que va a un ritme massa fort:
el Cruïlla,
poesia sufí
i carn tendra: pot ser sa fi
si no es modera i reprèn el nord.
Xiulo La cançó de la mort
a
l’alba quan ells dos fan
pla:
no sé si arribaré a port
(em reservo d’alçar la mà).
A la Creu em deixen guanyar:
potser els he fet pena,
no ho sé: és que porto bena
als ulls o que em toca ressuscitar?
Alexandre Planas
