dimecres, 16 de març del 2016

cant XXV

Entre dolents no existeix l’Amic.
Sobretot quan estan reunits
i la reunió és una semblança…
Els dolents són estrictament tots sols
i s’hi senten. Tots dos són prou grans
per preguntar per què són tan entotsolats.
Tenen el sentiment d’una entotsoladura
a la conca violeta d’un infern
fondo,
perquè cap d’ells diu a l’altre el que pensa
d’ell, com el veu, les coses funestes que en sap,
cap d’ells no diu a l’altre el fàstic que li fa.
L’infern és ser un porc, saber-ho
i veure’s tractat com un home digne.

L’infern són les relacions públiques,
l’amar just legal.
L’infern és la dignitat negociada
entre el ministeri i la taverna blava del port.

Jo? Potser és veritat, potser sóc bo i tot:
et dic el que ets. Així t’estalvio
la grollera feina de confessar tot quant ets
i tot el que et calles de tan clar com ho veus
en els qui et miren…


BLAI BONET, “Teatre del gran verd”, dins “Poesia Completa”, Edicions de 1984, Barcelona, 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada