dimarts, 24 de novembre del 2015

no deixis pansir

No deixis pansir
les sines d’aquesta hora, no permetis
que declini insultant la corba
d’aquesta espinada feta de segons:
vull beure l’aigua dibuixada
dels teus malsons, escoltar sempre
aquest silenci que vessa com cabells,
palpar ―com qui pren un bany
de pols i llum entre els vels de l’aire―
aquest racó de mai amb mans de porpra.

ANDREU VIDAL, “Necròpsia”, dins “Obra poètica i altres escrits”, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2008.

dissabte, 21 de novembre del 2015

dilluns, 16 de novembre del 2015

cocció

Quan allò que vols expressar
s’il·lumina, sents com si el món
escampés llavor en el teu front
ple de somnis. El que et semblà

indesxifrable ―el subjecte,
el verb, la preposició―
i tenallà la decisió,
es fa collita de conceptes:

ben plens n’omples tots els cabassos.
En el migdia radiant,
la inducció te’ls fa capaços
i quan els cous els vas girant.

Alexandre Planas

dijous, 5 de novembre del 2015

Irremissiblement. Agonitzaves.
I et donàvem la mà
per ajudar-te a morir, perquè el tacte
―ja l’últim dels sentits―
et fes sentir una mica menys sola
en la soledat de la mort,
però a mi em semblava notar
―potser, desemparats, tots ho notàvem―
que eres tu la que ens agafaves
amb les teves benignes mans
―com de petits― per ajudar-nos
a viure.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “Llibre de les al·lusions”, Cafè Central i Eumo Editorial, Vic, 2004.

dimecres, 4 de novembre del 2015

glossa en la mort de Mac Sweney

Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta?
I què en treus de tombar tres cops la clau?
Per esclavitzar homes és poc forta,
és massa obert encara aquest cel blau.

A sota d'aquest cos que fermes ara,
què creus que hauràs fermat a la presó?
Mac Sweney lliure, i més encès encara,
vola al davant dels seus i els dóna ardor.

I ara que la mort, per més fermança,
l'ha fet un xic més blanc i més esvelt,
ja no et resta tan sols ni l'esperança
d'abatre el que ja és llum i vent i cel.

La deslliurança tant l'ha volguda tota
que no et volgué donar ni un glop de sang,
que se n'ha anat bevent de gota a gota
i només t'ha deixat la pols i el fang.

I encara aquesta pols amb l'esperança
que un vent d'adéu un dia no llunyà
ensuma l' hora de la deslliurança
la reveurà de nou i l'encendrà.

Què en trauríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia, encara, sou esclaus?...
si el cor ens deia, encara, som esclaus?...

VENTURA GASSOL

versió cantada de Ramon Muntaner

dimarts, 3 de novembre del 2015

el griu

En feina d’horabaixa, a la terrassa
del bar cretenc estaves asseguda
prenent el te, colgant a poc a poc,
ulls aclucats, els vermells de la posta,
davant el mar.
                               Vaig proposar-te d’anar al parc
d’atraccions i pujar al carrousel dels elefants hidròpics
o a les barques i, posant-nos drets,
ben agafats a les barres cromades,
besar-nos boca a boca en prendre impuls,
o bé, si ho preferies, quedar inerts,
girant en la Gran Sínia de la Lluna.

Però tu vares dir que no podies.

Aleshores anem a les boutiques:
emprova’t cofes, olorem perfums
de mirra i mesc, olis i cremes,
toquem suràs, tissús i catxemires
amb mans frisoses de realitats,
o anem a banyar-nos a l’oblonga
piscina del jardí del Grand Hôtel.

Però tu vares dir que no podies.

Vaig suggerir la boîte dels rossinyols elèctrics,
on complicades constel·lacions
d’agulles de fer mitja, disposades
formant aranyes, mòbils a l’oreig,
expandeixen tostemps crits filiformes
de llum al càlid buf de focus invisibles,
on tot està previst musicalment
perquè no torni mai el dia,
on es balla abraçat i desmaiant
bosc avall fins a caure en sorres tèbies.

Però tu vares dir que no podies,
que estaves compromesa amb els estels
de prima nit i que amb ells volaries
per la quieta conca fulgurant.
                                           Que eres un griu.


JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.