dissabte, 25 de juliol del 2015

el tècnic i el president


Ja fa mesos que a Can Barça
no passava un cas tan greu:
ja és hora d’espavilar-se
o d’encomanar-se a Déu.

Hi ha com un joc pirotècnic
soterrat i perillós
que, si explota, més d’un tècnic
potser haurà de tocar el dos.

El president diu que diuen
que diu coses que no ha dit.
I hi ha socis que somriuen
perquè no es mamen el dit.

L’un a l’altre li fa nosa,
l’altre a l’un li fa el sorrut;
l’un per l’altre és poca cosa,
l’altre per l’un, un cregut.

Els sucs atrabiliaris
arriben als vestidors,
on els crits autoritaris
frenen tots els jugadors.

I tots dos diuen al soci:
«Sobretot tranquil·litat:
no ens espatlleu el negoci
ni la credibilitat.»

Pareu el xerra que xerra
que no venim pas de l’hort;
tots sabem que esteu en guerra,
i que se’n ressent l’esport.


“Complement circumstancial”, Salvador Oliva, Quaderns Crema, Barcelona, 1998

dilluns, 13 de juliol del 2015

limito l'amor

M’insultes.
                 El teu reclam
és només -ho sé- un ham.
I creus, a més, que em fas bé?
Limito l'amor a qui no reté.

Alexandre Planas

dilluns, 6 de juliol del 2015

L'Avenç

Començo des d’un inhòspit hivern
que a La Palma es fa més cru
(quan penses que és per tu,
que condicionen ―tot i no fer-ho extern―

el seu recorregut):
és en Vicenç,
que proposa d'anar a l’Avenç
d’Esplugues. L’altre vol nar cap al sud

pro al final ens entenem:
és la carretera que dicta «anem»,
ampla i deserta,
i passem els semàfors a la descoberta.

El Cenç diu que és masclisme de molt poca intensitat
oferir forma i color diferent
de la bicicleta segons que el client
és mascle o femella.
                                   Dic que el fet és la gratuïtat

de diferenciar, si no cal,
perquè en altre percal
serveix per a fer mal
a qui és feble i rep sempre (i ja ho sabem).
Prefereix que ho matem.

I n’encetem un altre: del poder,
ara, fer-ne exhibició
arrossega el ramat. Guaiteu sinó
el piular: el Corbacho, sens dir res

de l’altre món,
ja en té milions,
de seguidors. I això és fe
que crearà demanda del no-res.

―Veu veure ahir El Pipa (el transhumant)?
Semblava un salvatge.
―Vols dir que era feliç?
―Des del vessant
individual semblava lliure d’esclavatge:

quan tornava, però, a la tardor,
en sa darrera transhumància,
estava trist. La importància
del desastre ecològic, la veu, ell, sense estupor,

i se’n resigna jubilant-se―
Compte que ara s’atansa
la uruguaiana i diu: ―a quien quemo?
                                                             ―De cremats
i recremats,
ja ho estem―
diem

            (pot ser que al final ens l’haguem guanyat,
ja que diu en vernacle: ―que vagui molt bé!―, sens lligar
el fet que mantinguem el català
amb un desafiament).
           
            Faig ara esment
d’un incident:
―quan vaig recomanar el psiquiatre
(doncs no la podia ja batre),
em vaig sentir molt malament:
neix constantment
dintre seu gelosia,
i jo no sé tractar-la. Quan rondina,
ho he d’ignorar? És una espina
que tinc clavada ben endins i fa de via
que em portarà a l’enfonsament―
Me’n vaig agraint l’acompanyament.
Sembla que el fibló,
quan torno, ja no fa mal: la negror
del principi ara és fèrtil juny;
el cor, abans un puny,
ara xala del groc, del verd, del blau,
carretera amunt, mansament
(pedalant molt suau).


Alexandre Planas, juny 2012

divendres, 3 de juliol del 2015

sexe

Ho he dit, l’amor és una xarxa.
Xarxa de peixos no
necessàriament. Xarxa de dos multiplicada
per tres, per quatre, per cinc
vegades tu, fins al desvari
o amor. No pas la joia
dels déus, car som amants en guerra
de flors hermafrodites. Ara,
tot just vivents, el sexe
ens fa llum: només per veure
una molla de pa, una gota d’oli
i el gra de sal, el cim de tot! I l’hora
de l’elevació a l’inexplicable
és quan ens mirem.


MÀRIUS SAMPERE, “L’escala de cargol”, Viena Edicions, Barcelona, 2014.

dijous, 2 de juliol del 2015

els records

Jo fos per tu aquesta cançó dolça
que desgrana el molí;
aquest oreig suau que t’agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t’acompanya
en el repòs dels ports…,
o fos la punxa de la rosa encesa
d’un desig abrandat:
aquell record d’una hora de follia,
d’aguda voluptat.
Si fos l’enyorament d’uns braços tendres
que varen ser-te amics,
o bé la revifalla rancorosa
d’aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança…
Ho fos tot, menys oblit.


ROSA LEVERONI  “La poesia essencial”, CCG Edicions 62, Girona, 2010.

cançó dels pirates de secà

Quan la mar s’assequi tota
i s’hi pugui amorejar
hi anirem amb bicicleta
disfressats de bacallà.

Plantarem una bandera
als vaixells de l’antigor
que descansen de fa segles
sota una ombra de verdor.

La bandera serà groga
amb ditades de vermell
i, atiada pel bon dia,
llevarà tot el rovell.

Ballarem damunt l’escata
del llobarro o del corball
amb una ostra a cada orella
i una pipa de corall.

Per l’embruix d’aquestes danses
tornarà a venir la mar
i amb les ones arrissades
ens farà de viva llar.

Com corsaris d’una reina
lluitarem amb els taurons
i amb els núvols insurrectes
i amb les llàgrimes del fons.

I, cofats amb barretina
de color de pluja i vent,
tocarem fins la follia
el timbal del firmament.


MIQUEL DESCLOT  “Cançons de la lluna al barret”, Edicions 62, Barcelona, 1978.