diumenge, 5 de gener del 2014

dues versions dels "proverbis de l'infern"



En el temps de la sembra, aprèn; en el temps de la sega, ensenya; a l’hivern, frueix.

Mena el teu carro i la teva arada per damunt dels ossos dels morts.

El camí de l’excés mena al palau del Seny.

La Prudència és una vella verge rica i lletja, a la qual la Incapacitat fa la cort.

El Desig no seguit de l’acció genera la pestilència.

L’ocell no vola mai massa alt, quan vola amb les pròpies ales.

L’acte més sublim és el de situar un altre davant d’un hom.

Si el foll perseverés en la seva follia, trobaria el Seny.

Insanitat: màscara de l’orgull.

És amb les pedres de la Llei que hom ha bastit les presons i amb les teules de la religió, els bordells.

El foll egoista i somrient i el foll trist i sorrut seran tinguts tots dos per gent de seny, i serviran de garrot i de flagell.

Evidència d’avui, imaginació d’ahir.

Cisterna recull, fontana desborda.

Estigues sempre a punt de dir la teva opinió, i els vils t’evitaran.

Qui ha permès que te li imposessis, et coneix.

Només coneixeràs si n’hi ha prou quan hagis conegut, d’antuvi, quan n’hi ha més que prou.

Ulls de foc; badius, d’aire; boca, d’aigua; barba, de terra.

Pobre en coratge és ric en malícia.

Als agraïts, les mans plenes.

 Si els altres no haguessin estat folls, nosaltres tindríem el deure d’ésser-ho.

 L’ànima del gaudi dolç no pot ésser sollada.

 Testa, el Sublim; cor, el Pathos; genitals, la Bellesa; peus i mans, la proporció.

 Com l’aire a l’ocell, o el mar al peix, el desdeny a qui el mereix.

 La veritat, no pot ésser mai dita de tal manera que sigui compresa i no creguda.

WILLIAM BLAKE, “Les noces del cel i de l’infern”, (trad.: Agustí Esclasans) Quaderns Literaris, Barcelona, 1935



Al temps de la sembra aprèn, a la collita ensenya, a l’hivern regala’t.

Fes anar carro i rella per sobre els ossos dels morts.

La via de l’excés mena al palau de la saviesa.

La Prudència és una vella i lletja fadrina rica festejada per la Impotència.

Qui desitja i no fa, cria pestilència.

Cap ocell no s’enfila gaire amunt si ho fa amb les seves ales.

No hi ha acte més sublim que fer passar un altre a davant teu.

Si el boig hagués persistit en la seva bogeria s’hauria tornat savi.

L’orgull del paó és la glòria de Déu.

Les presons són fetes amb les pedres de la Llei, els bordells amb els maons de la Religió.

El beneit que somriu satisfet d’ell mateix, i el beneit malcarat que arrufa les celles s’han de prendre tots dos per savis perquè puguin fer de garrot.

El que ara s’ha demostrat abans ja va ser imaginat.

La cisterna reté, la font sobrevessa.

Estigues sempre a punt de dir el que penses i l’home baix t’esquivarà.

Qui t’ha suportat que li pugessis al damunt et coneix.

Mai no sabreu quan ja n’hi ha prou si no coneixeu  quan ja n’hi ha massa.

Els ulls de foc, els narius d’aire, la boca d’aigua, la barba de terra.

Feble en coratgia fort en mauleria.

El captaire regraciador s’emporta molta collita.

Si d’altres no haguessin estat ximples, en seríem nosaltres.

L’ànima en delícia no serà mai sollada.

El cap Sublim, el cor Pathos, els genitals Bellesa, mans i peus Proporció.

Com l’aire a l’ocell o la mar al peix, el menyspreu al menyspreable.

La veritat no podrà mai ser dita de manera que sigui compresa i no sigui creguda.



WILLIAM BLAKE, “Les noces del cel i de l’infern”, (trad.: Segimon Serrallonga) Jardins de Samarcanda, Barcelona, 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada