Fotografia de l'encapçalament: Arcadi Canyelles

dissabte, 7 d’octubre de 2017

una closa felicitat és ben bé del meu món

Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.

Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc la immensa
sort de vendre’m
a trossos per un pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo a fora un vell abric, l’esperança,
i m’endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu déu*,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmalaltit per versos
disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes
de fosques marques que l’alè dels crítics
un dia aclarirà per a la meva vergonya.

Sí, em pots trobar, si goses,
darrera el glacial no-res d’aquesta
porta, aquí, on visc i sento
l’enyor i el crit d’un déu* i sóc,
amb els ocells nocturns de la meva solitud,
un home sense somnis en la meva solitud.


SALVADOR ESPRIU, “El caminant i el mur”, Edicions 62, Barcelona, 1972.

*He canviat Déu per déu, al 14è vers, i de Déu per d'un déu, al 24è vers. Ja sé que el Déu d'Espriu és cristià i que convertir-lo en un déu gnóstic particular, amb la minúscula, varia el sentir de la seva poesia, però trobo que la dimensió existencial d'aquest poema és tan extraordinària que el Déu catòlic no fa més que nosa.

Alexandre Planas

dijous, 5 d’octubre de 2017

Si dir poc per sobreentendre molt és el sentit mateix de la creació artística, llavors dir encara menys, per suggerir més, és un pas endavant, i no dir res per sobreentendre-ho tot és l’apoteosi del camí.

ANNA BLANDIANA

decàleg de l'albardà

Venint del cel, veig un infern
intermitent
―deu laberints en el pendent.
Els teus llavis, primer
―que no els entenc
si fan plenamar amb el vent.
            La forma de no ser cadell,
segon, que no accepta que allò que no s’és
s’aprèn.
            Aquell que no diu res,
tercer,
perquè supera un greny
eternament.
            El ser súbdit i haver de triar, impotent,
quart, entre una o altra submissió vigent
―social, nacional― que
s’excusen mútuament.
            La gestió, cinquè,
del ventral i dorsal esment
dels qui em tenen per ben
calçat. Vaig lent
―opinen― i m’enfarfego.
                                               Sisè:
la resposta la tinc en ment
confessa, convulsa.
                                   Setè:
la salvo, però, en un altre moment.
            Ells menteixen ―vuitè―
però ho sé
i ho preveig.
            Ja se’m fonen les dents
―novè―
i em rapto per dins ―el darrer.

Començo el curs content.

ALEXANDRE PLANAS

dimecres, 4 d’octubre de 2017

pregària a la pluja

Olor bona del cel
damunt de l’herba,
pluja de cap al vespre.

Nua veu, t’escolto:
i en té primícies dolces de so
i de refugi, el cor solcat;
i m’alces, mut adolescent,
sorprès d’una altra vida i de tot moviment
de sobtada resurrecció
que el buit expressa i transfigura.

Pietat del temps celeste,
de la seva llum
d’aigües suspeses;

del nostre cor
amb les venes obertes
sobre la terra.


SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Josep Ma Bordas, Ed. Selecta, Barcelona, 1959.

dimarts, 26 de setembre de 2017

hola violència

O submissió o revolta.

La violència espera, tranquil·la:
el seu moment és absolut.

Tots dissimulem, mentrestant.

Com que no s’anuncia
sinó amb posats
estratègics i recurrents,
la por s’insebilitza.

I l’art i l’amor i el coneixement,
allò que podria fer front
a les ànsies de poder,
dormen a l’illa;
no serveixen ni per a somniar;
fan pessigolles
al món de la destrucció
i el seu producte
―el bé i la bellesa―
és, si no oferim resistència,
encara més mercaderia
―la caritat, la moda.

Davant un tal efecte negatiu,
el vaivé del rodar entre humils,
el compàs del crear i del fondre;
l’al·lucinant destresa
de la raó
per arrodonir el gènere
i desemmascarar l’espècie;
la reconstrucció contínua
del dens trenat dels jos,
que al mateix temps es trenca i es deslliga.

És així que tindrà sentit
aquest deambular desprès
amb culpa de ser ric
i de ser dominat.

La llibertat, la tastarem
com a ocasió pròpia, possible

―i només una mica.

ALEXANDRE PLANAS

dilluns, 25 de setembre de 2017

otros humos / uns altres fums

El veneno más amable: una pipa cargada de paz.

En la brasa del sueño, una utopia animal, una conciencia festiva, una caricia común.

Sin yo tener que superarte, sin tú tener que superarme.

Y dejándome ganar, tú dejándote perder.

En la lengua del humo, amables señales de vida, como la belleza, como la pereza, como la paz.

Algo más de certicumbre, algo más de confianza.

Romper el hielo, saltar la hoguera.

Y a cambio del amor, nada, absolutamente nada: sin ser indiferente, sin ser indeseable.

Sin esa urgencia por llegar a uno mismo.

Donde nadie nos espera.






El verí més amable: una pipa carregada de pau.

A la brasa del somni, una utopia animal, una consciència festiva, una carícia comuna.

Sense que jo t’hagi de superar, sense que tu m’hagis de superar.

Jo deixant-me guanyar, tu deixant-te perdre.

A la llengua de fum, senyals amables de vida, com la bellesa, com la peresa, com la pau.

Un poc més de certesa, un poc més de confiança.

Rompre el glaç, saltar la foguera.

I a canvi de l’amor, no res, absolutament res: sense ser indiferent, sense ser indesitjable.

Sense la urgència d’arribar a un mateix.

On ningú no ens espera.


JAVIER CARNICER, “Estuche de lijas”, Trad.: Eduard Sanahuja, UAB, Barcelona, 2008.


diumenge, 24 de setembre de 2017

moment epilèptic

sovint em confesso amb la pluja
per escoltar el pas místic i sigil·lós de l’aire del més enllà.
l’oblit engendra l’espera, com una abnegació del mal temps passat.
totes les coses avancen per fer-se més grans en amagatalls
de sal àcida.


JOAN JOSEP BARCELÓ I BAUÇÀ, “Nòmades”, Edicions Documenta Balear, Palma, 2017

dimecres, 13 de setembre de 2017

transcendeixo m’encantenelsteusllavis transcendim
pugem ara sí aniquilo l’encara no
de la mà oh aquesta pell oh aquestes passes
sobreposades
en el llit custodiat per dues
estufes dos cossos abrandant-se
perfumant la nit freda de caliu i
dolcesa com els teus dits que llisquen
ressegueixen tota física i tota
poesia beguda compartida d’una
boca a l’altra boca és foc rosat
que s’atarongeix i s’envermella
i creix i ens commou i ens corprèn
si encara és possible més
ens ajuntauneix atrapafonacobla
som un només un que respira i viu
del mateix aire abrasat
dins d’aquest temps nostre etern
on hem entrat per restar-hi fins que
els ulls des del cor ens diguin prou.

ANNA GAS, “Crossa d’aigua”, Editorial Fonoll, Juneda, 2017


dilluns, 11 de setembre de 2017

¿Podria ser la poesia el dubte verbalitzat entre el tot buit i el tot ple, o sigui entre el silenci i la paraula?

GUILLEM VILADOT

dilluns, 4 de setembre de 2017

Tu tens la culpa, font
que t’has cruspit el riure dels amants,
tan xopa de miralls
―onades de vernís i de malson
i un vesc que enxampa els peus dels vianants.

Ets mel i urpa de corb,
crosta de cel, escata de peix,
metzina que fereix,
fera salvatge sense cor.
Retorna’m aquell cos que ara es marceix!


JOAN BARCELÓ, “Diables d’escuma”, Ed. Eliseu Climent, València, 1980.

dimecres, 30 d’agost de 2017

totes les coses

Ho veig, totes les coses són
unes altres coses: l’espai,
el cos nu; la llum, tu que camines
cap a l’ombra segona; el temps és
sempre, sempre, sempre
la primera vegada.

Doncs d’acord, m’encanta morir,
ho faig cada dia
una mica més, sé que tot dolor
acaba en orgasme,
i que el dimoni és l’àngel
i un àngel, cadascú.


MÀRIUS SAMPERE, “Ningú més i l’ombra”, Ed. Proa, Barcelona, 2013.

dimecres, 2 d’agost de 2017

La poesia és joc, però també foc; recerca, però també gràcia; coneixença però també transcendència.

CARLES RIBA

per la bellesa vaig morir

Per la bellesa vaig morir.
A penes sebollida,
van portar-me per veí
un que donà sa vida

a l'ideal. Ell em pregunta...
―Per la bellesa ―dic―
he mort. ―Així, veig que ens ajunta
el mateix somni antic.

Com vells parents vàrem parlar,
cadascú en el seu lloc,
fins que la molsa ens tocà els llavis
i ens cobrí els noms, a poc a poc.

EMILY DICKINSON Trad.: Agustí Bartra


Per la Bellesa vaig morir. Tot just
la tomba m’acollia,
n’entrava un, mort per la Veritat,
a la cambra veïna.

“Tu, per què has mort?”, em preguntà en veu baixa.
Li contestava: “He mort per la Beutat.”
“Jo per la Veritat: són una sola cosa
―va dir-me―. Som germans.”

I així com uns parents que en ser de nit es troben,
de l’una a l’altra cambra vam parlar,
fins que la molsa ens arribava als llavis
i els noms ens esborrà.

EMILY DICKINSON Trad.: Marià Manent

dimarts, 1 d’agost de 2017

cercle

Coneixes aquest temps. El vent esfondra
les arcades del bes i s’esllavissa,
cingles avall, el marge que ens guardava
lligats i indestriables com la terra
roja que ara ens separa i ens disgrega.

I al cap retornarem, fets llot, a aquella
vella cremor tan sabuda dels cossos,
al vincle inevitable que ens abraça.
Coneixeràs el temps refent-nos, dòcil,
i ja no et farà res veure com cau
a trossos, foscament, l’alta marjada
dels dies i els amors que ens concilien.


MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986

dimarts, 25 de juliol de 2017

¿Recordes, Clementina, aquell oreig
que, removent de Venus el parrús,
enravenà del tot el que, difús,
llanguia a l’entrecuix en estiueig?

Recordo la remor i l’estrany pledeig
dels teus sotsllavis reclamant l’intrús
que començava d’espargir, confús,
pels solcs obacs son trèmol degoteig.

I ara em demano, ja esgotat el doll:
“Si tu no, ¿quina dea apassionada
en jo trempar signava el meu capoll?”

Puix hi hagué goig, no Gràcia, en l’abraçada,
¿fóres tu la qui em féu cridar, com foll:
“Clementina, collons, quina cardada!”?

CARLES RIBA