divendres, 25 de maig de 2018

plany de maragdes


Ja he plorat i ara vull cantar
el temps desfet que he ben perdut xisclant.
Tot m’apareix com si al cant distant
hi hagués deixat la sal que fa bo el pa.

Si algú em pregunta quan, diré: enlloc;
si algú em demana on, diré que mai…
Em faré el foll, car no vull l’esplai
de la tristor que em glaça perquè és foc.

Tan sols jo sé que algú em feia plorar
i jo ho volia fer. Quin dolç engany!
─pensar que és falsa l’excusa d’amar!

Sento la música: neix d’un cel clar,
d’una nit màgica que em vol el plany
i ara ja sé la clau: plorar és cantar.

JOAN BARCELÓ, “Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa”, Pagès editors, Lleida, 1998

Miguel Poveda canta en l'àlbum "Desglaç" (Discmedi, 2005) aquest poema de Joan Barceló.

divendres, 11 de maig de 2018

haikus i tankas de Monjo Ryokan i Yamamoto Eizo,


¿Que quina herència
us llegaré? Doncs pètals
per primavera,
cucuts per la canícula
i erables per l’octubre…

*

Mentre collia
violetes pels marges
de la sendera,
m’he deixat la bacina
en algun lloc, peduda.

*

Tot m’ho robaven,
els lladres, menys la lluna
a la finestra.

*

Finestra oberta.
Tot el passat em torna
millor que un somni.

*

Oh, dolça calma,
per tot coixí les herbes,
tan lluny de casa!

MONJO RYŌKAN, YAMAMOTO EIZŌ, “Per tot coixí les herbes”, trad.: Miquel Desclot, Edicions Proa, Barcelona, 1995.

diumenge, 6 de maig de 2018

Aquest és el do del poeta: veure alguna cosa encara no evident, portant-la fins al terreny d’allò expressable i compartible.

LLUÍS CALVO

dijous, 19 d’abril de 2018

l'enterrament dels morts


El més cruel de tots els mesos és l’abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L’hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,
nodrint un xic la vida amb secs tubèrculs.
L’estiu ens sorprengué calent amb un ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hofgarten
i vam beure cafè i xerràrem una hora
...
I quan érem infants, l’arxiduc cosí meu
se’m va endur a passejar amb son trineu.
En veure’m espantada, ell va dir-me «Maria,
Maria, arrapa’t fort!» I cap avall
a les muntanyes un hom se sent lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l’hivern me’n vaig cap al Sud.
Quines arrels arrapen, quines branques creixen
enmig d’aquestes pètries escombraries? Fill de l’home,
tu no ho pots dir, tampoc no ho endevines. Només saps
que allà hi ha un munt d’imatges rompudes
on bat el sol. I l’arbre mort no protegeix,
el cant del grill no alleuja, del broc no brolla aigua.
Sota aquesta roca vermella només hi ha ombra
(oh vine sota l’ombra de la roca vermella!),
i et mostraré quelcom molt diferent
de la teva pròpia ombra que et segueix al matí
o de l’ombra que s’alça a cercar-te, a ranvespre.
Et mostraré la por en un grapat de pols.
...
Madame Sosostris, famosa pitonisa,
tenia un refredat, malgrat això.
És la dona més sàvia d’Europa, diu la gent,
amb les iniqües cartes a la mà. Aquesta carta
és la vostra, diu ella, el Mariner Fenici que es negà.
(Aqueixes perles foren els seus ulls. Oh mireu!)
Heus ací Belladonna, la Dama de les Roques,
la dama dels destrets.
Ara apareixen l’home del tres de bastos, la Roda
i el comerciant borni; i aquesta carta en blanc
és quelcom que ell s’amaga a l’esquena i no veig.
On deu ésser el Penjat? Temeu la mort a l’aigua.
Veig un tropell de gent giravoltant.
Oh, gràcies! Si veieu l’estimada senyora
Equitone digueu-li que jo, personalment,
li portaré l’horòscop. En els temps que vivim no es pot badar.

Oh Ciutat Irreal,
sota la boira grisa d’una albada d’hivern
tanta gent s’arruava devers el Pont de Londres
que mai no hauria dit que la mort s’endugués tanta gentada.
Exhalaven sospirs molt lleus, adesiara,
i cada home clavava els ulls davant sos peus.
D’antuvi, carrer amunt; després ve la baixada
de King William Street, que és on Saint Mary Woolnoth
deixa caure les hores amb un fúnebre so
a les nou, al final de la darrera campanada.
Allà, en veure un amic, vaig cridar-lo: «Tu, Stetson!,
tu estigueres amb mi en les naus, a Mylae.
Ha florit ha el cadàver que vas plantar al jardí?
Traurà flors, aquest any? L’ha malmenat el rou?
Fes fora d’allà el Gos, aquest amic dels homes,
si no vols que altre cop te’l desenterri!
Tu, hypocrite lecteur! mon semblable, mon frère!»

T.S. ELIOT, “La terra eixorca”, Trad.: Agustí Bartra, Editorial Vosgos, Barcelona, 1977.


divendres, 13 d’abril de 2018

uns quants haikus de Matsuo Basho


Una paraula,
només, i et glaça els llavis
el vent d’octubre.

*

Sol de desembre.
Dalt del cavall, glaçada,
seu la meva ombra.

*

Perfum d’orquídia
en una papallona
m’embafaria.

*

Xinxes i puces.
Vora el coixí on dormo
un cavall pixa.

*

A la rosella
deixa la papallona
les seves ales.

*

La bassa vella.
Una granota hi salta…
Xarbot de l’aigua!

MATSUO BASHŌ, “Per tot coixí les herbes”, trad.: Miquel Desclot, Edicions Proa, Barcelona, 1995.

divendres, 6 d’abril de 2018

novetat en la nit


¿Per què t’estamordeixes, nit caiguda,
quan el món es diria intemporal?
El senyal de les coses es trasmuda:
l’ocell és més petit, l’arbre és més alt.
Pobla l’espai una invisible raça
i la lluna ens governa l’esperit.
Amb un ressò comenta nostra passa
el sòl que ara mateix hem percudit.
Arreu canvia les lliçons sabudes
l’hora lleugera de l’amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.

JOSEP CARNER, “L’oreig entre les canyes”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

dimecres, 28 de març de 2018

Jo no sé pas si un dia podré escriure
el mot en tant que mot i objecte lliure.

JOAN BROSSA

dissabte, 17 de març de 2018

cavalcada

Si fos per una llàgrima vessada,
si només fos per dir la llàgrima vessada,
si fos per dir l’hivern,
si fos per dir l’hivern de les llàgrimes negres,
si fos per dir l’hivern de la làmina negra,
si fos per dir l’aiguat de la flama negra,
si, amb els ulls arrencats, les llàgrimes no hi fossin,
si la mirada fos com un foc de quitrà als ulls,
si fos per dir la rialla dels cròtals,
si fos per dir nit,
si fos per dir el rompent de la nit estimbada,
si fos per dir l’apostolat del vespre,
si fos per dir aquests ulls de tafetà,
si fos per dir la cràpula de l’oli,
si fos per dir la guerra del marxant,
si només fos per morir a les palpentes,
si fos només pe veure la negror de la llum,
si només fos per saber que morim,
si fos sols per morir,
si fos per dir la llum tempestejada,
si fos per dir el cadàver dissecat de la nit,
si fos per ser l’hivern,
si aquests ulls arrencats no sabessin tancar-se,
si l’òrbita buidada tota fos un esguard,
si tots nosaltres som els sargassos carnívors,
si tots nosaltres som la mirada i el vent,
el mestral, el gregal, la tramuntana negra,
si tots nosaltres som el litoral vençut,
la costa de la nit emmascarada,
si tots nosaltres som una mascara,
no sabrem viure mai sense mascara,
no sabrem morir mai sense mascara,
no ens la llevarem mai!


PERE GIMFERRER, “El castell de la puresa”, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

divendres, 16 de març de 2018

precipici

Déu és sord,
i quan em cal dir-li alguna cosa,
ho escric en un full de paper.
Així es procedeix
amb tots els sords.

Però a mi no m’entén la lletra,
i quan el veig gratant-se l’aurèola,
davant d’una conjunció,
penso que seria molt més fàcil
dir-li-ho cridant a l’orella.

Dit i fet,
però Déu fa amb el cap
que no ho entén
i em fa senyals que escrigui en un paper
tot el que li vull dir.
Això em desespera,
surto al carrer i aturo als vianants
i els poso al davant el paper
escrit amb la meva millor lletra,
com per als ulls de Déu.
Però la gent no és sorda
sinó que només té pressa.
Aparten el paper amb la mà
i em demanen que els ho digui ràpid
i de viva veu.

Aleshores em trobo cridant
com des del fons d’un precipici,
tal com crida Déu
quan fa la seva pregària.

I per por d’haver-me, jo també, tornat sord
oblido el que els volia dir.


MARIN SORESCU, “Per entre els dies”, Lleonard Muntaner Editor, 2013.

dissabte, 10 de març de 2018

Les frases paternalistes cal deixar-les per als pares i eliminar-les de la literatura.


GONÇALO M. TABARES

dimarts, 27 de febrer de 2018

torno de l'alta nit, en temps de guerra


El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.
No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.

Córrer! Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d’arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d’un bes o el d’una mà que un dia va acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.

I, tot d’una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu,
com un ocell colpit de llum
                nova.
Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l’Est i l’Oest.

AGUSTÍ BARTRA

Poema cantat per Biel Majoral a l'àlbum "Cançons republicanes"

dissabte, 17 de febrer de 2018

la deessa blanca


Els sants la ultratgen, igual que els prudents,
guiats per l’ideal d’Apol·lo déu…
Per això, menyspreant-los, embarcàrem
i la buscàrem per remots indrets:
i la desitjàrem per damunt de tot,
germana dels miratges i de l’eco.

El no quedar-nos fou virtut,
seguir el nostre camí heroic, tossut,
cercant-la dins el cràter del volcà,
entre icebergs, o en el traç esborrat
més enllà de la cova dels set nans:
el seu front ample és blanc, com de leprós;
els ulls, blaus; els llavis, glans de moixera;
els cabells, rulls de mel fins als malucs.

La saba agitarà, al bon temps, el bosc
tot celebrant la gran Mare-Muntanya,
i cada ocell cantarà per a ella;
però nosaltres, fins quan ve el novembre
l’estació crua sentim tan fort la
magnificència de la seva nuesa
que oblidem traïcions i crueltats,
indiferents d’on caigui el proper llamp.

ROBERT GRAVES, “D’amor, trenta poemes”, Trad.: Josep M. Jaumà, Edicions 62, Barcelona, 1991.

dijous, 1 de febrer de 2018

La imaginació preveu la reconciliació de l’individu amb el tot, del desig amb la realització, de la felicitat amb la raó.

HERBERT MARCUSE

dimarts, 30 de gener de 2018

el difícil encontre

Ets i no ets, i visc del propi engany,
sóc i no sóc, i palpo inútil borra,
miro el florir de l’impossible tany
i el nom que et dius damunt la vasta sorra.

                Per calls perduts i en pregones garites
                cerco el farell de les absurdes fites.

Com un gegant en terres oblidades
clamo combat, i adjuro un contrincant,
i en mortes fonts enyoro ocells i fades
o en obra d’hom m’ullprenc del propi encant.

                En vall ventós, entre fòssils i nacres,
                em multiplico en dòcils simulacres.

Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva
l’altre i no és? On és l’Etern Present?
Oh flam encès de cap a cap de riba!
Oh dolç cremar d’esperit i de ment!

                En les remors de la nit, per les platges,
                adoro el Res en múltiples imatges.


J. V. FOIX, “És quan dormo que hi veig clar. Un llibre i un disc compacte…”,  Edicions 62, Barcelona, 2004.


dimarts, 23 de gener de 2018

résumé

Les navalles fan mal;
els rius són humits;
els àcids taquen;
i les drogues causen retorçó.
Són il·legals les armes de foc;
els nusos rellisquen;
el gas fa pudor;
val més que visquis.


DOROTHY PARKER, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Teresa Sàrries, Edicions 62, Barcelona, 1994.