O submissió o revolta.
La violència espera, tranquil·la:
el seu moment és absolut.
Tots dissimulem, mentrestant.
Com que no s’anuncia
sinó amb posats
estratègics i recurrents,
la por s’insebilitza.
I l’art i l’amor i el coneixement,
allò que podria fer front
a les ànsies de poder,
dormen a l’illa;
no serveixen ni per a somniar;
fan pessigolles
al món de la destrucció
i el seu producte
―el bé i la bellesa―
és, si no oferim resistència,
encara més mercaderia
―la caritat, la moda.
Davant un tal efecte negatiu,
el vaivé del rodar entre humils,
el compàs del crear i del fondre;
l’al·lucinant destresa
de la raó
per arrodonir el gènere
i desemmascarar l’espècie;
la reconstrucció contínua
del dens trenat dels jos,
que al mateix temps es trenca i es deslliga.
És així que tindrà sentit
aquest deambular desprès
amb culpa de ser ric
i de ser dominat.
La llibertat, la tastarem
com a ocasió pròpia, possible
―i només una mica.
ALEXANDRE PLANAS
