Quan Orfeu arrenca de la lira uns sons d’argent,
tot planyent una mort al jardí capvespral,
qui ets tu, jacent sota arbres alts?
Fresseja el plany la canya tardoral,
el blau estany,
tot extingint-se sota arbres que verdegen
i seguint l’ombra de la germana;
amor obscur
d’una raça salvatge,
que el dia defuig remorejant sobre rodes daurades.
Plàcida nit.
Sota avets tenebrosos
dos llops han mesclat llur sang
en pètria abraçada; fet d’or,
es perdé un núvol sobre el viarany,
paciència i silenci de la infància.
Retrobament del dolç cadàver
a l’estany del tritó
endormiscant-se en els seus cabells de jacint.
Que s’esbocini per fi la freda testa!
Perquè ell segueix sempre, bèstia blava
que espia sota arbres fosquejants,
els viaranys més foscos
en vetlla i mogut per una tonada nocturna,
una mansa follia;
o bé, plenes d’un obscur deliqui,
ressonaven les cordes
als peus glaçats de la penitent
dins la ciutat de pedra.
GEORG TRAKL, “Poesia alemanya contemporània”,
trad.: Feliu Formosa, Edicions 62, Barcelona, 1990.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada