diumenge, 4 de juny de 2017

Arbrat entre el rocam abrupte i les planúries
al voltant del far, alimentat amb formatge i mel,
esperanço l’abandó de l’au de l’arbre argentat
i la caça inaccessible d’un ou d’aigua i sal.

Encegat pel sol cromàtic i fredolic en el raig gèlid
de llum girant, advero la compareixença de l’escriptura
i la separació.

                               De manera que és ja una illa enretirada.
Eixamplament cansat, repòs d’algues i acolliment del son prim,
somni daurat, els vents irats, s’arriba per mar al lector

contra els esculls. Cauré també jo des dels dalts i la visió.

Els llegidors colonitzen l’alfabet insular i fan dels llunys
un port on mercadejar. Si tinc mots com pedres, ¿com no
he de provar punteria i enfonsar els iots plens de turistes?

L’extensió o l’estiu també presumeixen versaires extemporanis,
terratinents piromaníacs i urbanites especuladors; privatitzen
la platja i aixequen xalets com mausoleus per a la natura.

Mariner, al defora, llevada l’àncora, només quan el temporal,
gussi al pantel, he conegut racons del continent arrencat
on m’han canviat xanguet per peix sense sang. Terral, al dedins,
he trossejat el terramper rocallós per plantar ordi o blat
i he llogat uns porcs per regar les truges voluptuoses.
                                                                                                                                             Abelleixo
aquest gelós desig agredolç, encendre el dins i calar els fores.
Poema encès per un gran foc, el mar calma la ira de l’illa.

VICENÇ ALTAIÓ, “Correspondències com conspiracions”, Andreu Vidal Editor, col·lecció Tafal, Ciutat de Mallorca, 1980

adverar  v. tr. [LC] Donar com a ver o cert. DIEC2

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada