dimarts, 23 de maig de 2017

el fumat


No era rossinyol, no, l’au,
que plorà: era cotxa gris fumada.
Ho esbrina perquè l’ocellada
feia un sarau

com de tac-tac. Fumat
o cendrós és també el Vicenç,
que defuig el consens
en tot tema que és poc travat.

Es fixa en el meu vestuari:
diu que és decimonònic
―per no dir rònic―
i semblo un perdulari.

Imitant a en Punset,
en construcció humana, diu,
els rossinyols no hi fan niu
ja que els cal més tranquil indret.

Allà als fils veu un tord
just quan crida: ―Bandera verda!―
            El camp no és de blat, ni bord
l’espígol (tampoc malva): és userda.

El del Centro ens caça al vol.
            ―Aquí no, que hi fa molt ressol―.
            Avui fa divisió del pa
el matemàtic artesà.

També comunicat oficial
(ens agafem, doncs pot impressionar):
es tracta d’un natal
esdeveniment que es produirà

a la tardor,
on cadascú manté
la llar i el menjador:
es pot fer així de bé

als cinquanta anys,
quan ja reculls els guanys
de més de mitja vida.
Als vint ho feies tot a mida

del que diuen i per inèrcia.
            No percebo, el fumós,
gaire animós.
És per la contingència

que ja repararà.
            L'univers fou un punt
fins que esclatà.
També és conjunt

de llei eficient.
No em queda clar:
és un altre producte del pensar?
            ―Voleu dir que no és tot dins la ment?―.

Si l’univers és infinit ―no té final―,
per què ha d’haver-hi un començament?
El Big Bang sembla massa racional:
no resol qüestió d’espai i temps.

Després de convidar
puja la Creu com un orat.
No ha cronometrat
pro no deurà passar,

la marca, dels vint-i-tres.
El Vicenç i jo ens hem entès:
units, entrem darrers
(fa molts anys, érem els primers).

Davant de l’hort
l’Arcadi salta un stop.
El Garcies afluixa. Aquest cop
també ha tingut sort.

Sense angúnia, ja,
expressem amor d’amistat
fent veure menyspreu visceral
per no fer-lo normal
i enfarfegar
de tanta beutat i bondat.


Alexandre Planas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada