dilluns, 25 de desembre del 2017

Pas de l’amic que sento
privat de Déu, encara:
cerques un nom inútil
                per aturar-te?

Sabràs millor quin era,
pel nom, el secret últim
de qui va precedir-te?
                Tan sols un home.


SALVADOR ESPRIU, “Cementiri de Sinera”, Ed. 62, Barcelona, 1991.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls…
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un remordiment
vell, o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit acallat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan et plegues en tu mateixa
al mirall. Oh cara esperança,
llavors sabrem també nosaltres
que ets la vida i ets el no-res.

La mort per tothom té un esguard.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com deixar estar un vici,
serà com veure en un mirall
que torna a sorgir un rostre mort,
sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a la gorga muts.


CESARE PAVESE, “Poesia italiana contemporània”, trad.: Xavier Riu, Edicions 62, Barcelona, 1990.

dimarts, 12 de desembre del 2017

El llenguatge destruït per la negació irracional es perd en el deliri verbal; sotmès a la ideologia determinista, es resumeix en la consigna. Entre tots dos es troba l’art.

ALBERT CAMUS

dissabte, 25 de novembre del 2017

i aviat es fa vespre

I AVIAT ES FA VESPRE

Tothom està sol en el cor de la terra
traspassat per un raig de sol:
i aviat es fa vespre.

SALVATORE QUASIMODO, “Poesia italiana contemporània”, trad.: Narcís Comadira, Edicions 62, Barcelona, 1990.

I DE SOBTE VE LA NIT

Cadascú està sol damunt el cor de la terra
traspassat d’un raig de sol:
i de sobte ve la nit.

 SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Josep Ma Bordas, Ed. Selecta, Barcelona, 1959.

diumenge, 12 de novembre del 2017

divendres, 10 de novembre del 2017

atemptat

Ja són les vuit
i la merda escampada no em cabreja tant
com l’aire humit
m’exalta.
            He xarrupat la tarda.
No em fa tant de mal l’espinada
com me’n fa, de bé, la rajola que refreda
el teu peu nu.
            Me’n foto, dels mosquits,
vampirs pallussos
alatrencats,
i de la xafogor
matussera que, comparada amb la penombra,
és una mediocre fornicació.

Allò que va passar,
és una imatge?
            Només em ve que era un no sortir-se’n
i ja val menys que una respiració.

La pell m’ha dit
que et toqui els llavis amb els ulls.
I m’has donat saliva.

Són quarts de nou.
Capvespre esllavissada.
Els perfums m’indiquen un cos.
La incapacitat és la nostra dansa.

El tot menys l’u
més el significat.
I sona el mòbil.
                                    Nu.

Ja fa una setmana, de l’atemptat.


ALEXANDRE PLANAS

dimarts, 7 de novembre del 2017

La voluntat de poder ha vingut a substituir la voluntat de justícia, aparentant primer d’identificar-se amb ella, i després relegant-la a alguna part de l’acabament de la història, fins que en la terra no resti res per dominar.

ALBERT CAMUS

dilluns, 6 de novembre del 2017

El feixisme és el menyspreu, en efecte. Inversament, tota forma de menyspreu, si intervé en política, prepara o instaura el feixisme.

ALBERT CAMUS

diumenge, 5 de novembre del 2017

En art, la revolta s’acaba i es perpetua en la vertadera creació, no en la crítica o el comentari. La revolució, per la seva banda, no pot afirmar-se sinó en una civilització, no en el terror o la tirania. Les dues preguntes que la nostra època fa d’ara endavant a una societat que es troba en un carrer sense sortida: és possible la creació?, és possible la revolució?, n són sinó una mateixa, que concerneix al renaixement d’una civilització.

ALBERT CAMUS

dissabte, 4 de novembre del 2017

La revolta contra la història diu que, en comptes de matar i morir per produir l’ésser que no som, hem de viure i fer viure per crear allò que som.

ALBERT CAMUS

divendres, 3 de novembre del 2017

Però el nihilisme, si no existeix, tracta d’existir, i això basta per a desertar el món. Aquest furor ha donat al nostre temps el seu rostre repugnant. La terra de l’humanisme s’ha convertit en aquesta Europa, terra inhumana. Però aquest temps és el nostre i no el podem renegar. Si la nostra història és el nostre infern, no podríem girar-li l’esquena. Aquest horror no pot ser eludit, sinó que ha de ser assumit per a ser superat, per aquells mateixos que l’han viscut en la lucidesa, no per aquells qui, havent-lo provocat, creuen tenir el dret de jutjar-lo.

ALBERT CAMUS 

dissabte, 7 d’octubre del 2017

una closa felicitat és ben bé del meu món

Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.

Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc la immensa
sort de vendre’m
a trossos per un pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo a fora un vell abric, l’esperança,
i m’endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu déu*,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmalaltit per versos
disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes
de fosques marques que l’alè dels crítics
un dia aclarirà per a la meva vergonya.

Sí, em pots trobar, si goses,
darrera el glacial no-res d’aquesta
porta, aquí, on visc i sento
l’enyor i el crit d’un déu* i sóc,
amb els ocells nocturns de la meva solitud,
un home sense somnis en la meva solitud.


SALVADOR ESPRIU, “El caminant i el mur”, Edicions 62, Barcelona, 1972.

*He canviat Déu per déu, al 14è vers, i de Déu per d'un déu, al 24è vers. Ja sé que el Déu d'Espriu és cristià i que convertir-lo en un déu gnóstic particular, amb la minúscula, varia el sentir de la seva poesia, però trobo que la dimensió existencial d'aquest poema és tan extraordinària que el Déu catòlic no fa més que nosa.

Alexandre Planas

dijous, 5 d’octubre del 2017

Si dir poc per sobreentendre molt és el sentit mateix de la creació artística, llavors dir encara menys, per suggerir més, és un pas endavant, i no dir res per sobreentendre-ho tot és l’apoteosi del camí.

ANNA BLANDIANA

decàleg de l'albardà

Venint del cel, veig un infern
intermitent
―deu laberints en el pendent.
Els teus llavis, primer
―que no els entenc
si fan plenamar amb el vent.
            La forma de no ser cadell,
segon, que no accepta que allò que no s’és
s’aprèn.
            Aquell que no diu res,
tercer,
perquè supera un greny
eternament.
            El ser súbdit i haver de triar, impotent,
quart, entre una o altra submissió vigent
―social, nacional― que
s’excusen mútuament.
            La gestió, cinquè,
del ventral i dorsal esment
dels qui em tenen per ben
calçat. Vaig lent
―opinen― i m’enfarfego.
                                               Sisè:
la resposta la tinc en ment
confessa, convulsa.
                                   Setè:
la salvo, però, en un altre moment.
            Ells menteixen ―vuitè―
però ho sé
i ho preveig.
            Ja se’m fonen les dents
―novè―
i em rapto per dins ―el darrer.

Començo el curs content.

ALEXANDRE PLANAS

dimecres, 4 d’octubre del 2017

pregària a la pluja

Olor bona del cel
damunt de l’herba,
pluja de cap al vespre.

Nua veu, t’escolto:
i en té primícies dolces de so
i de refugi, el cor solcat;
i m’alces, mut adolescent,
sorprès d’una altra vida i de tot moviment
de sobtada resurrecció
que el buit expressa i transfigura.

Pietat del temps celeste,
de la seva llum
d’aigües suspeses;

del nostre cor
amb les venes obertes
sobre la terra.


SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Josep Ma Bordas, Ed. Selecta, Barcelona, 1959.

dimarts, 26 de setembre del 2017

hola violència

O submissió o revolta.

La violència espera, tranquil·la:
el seu moment és absolut.

Tots dissimulem, mentrestant.

Com que no s’anuncia
sinó amb posats
estratègics i recurrents,
la por s’insebilitza.

I l’art i l’amor i el coneixement,
allò que podria fer front
a les ànsies de poder,
dormen a l’illa;
no serveixen ni per a somniar;
fan pessigolles
al món de la destrucció
i el seu producte
―el bé i la bellesa―
és, si no oferim resistència,
encara més mercaderia
―la caritat, la moda.

Davant un tal efecte negatiu,
el vaivé del rodar entre humils,
el compàs del crear i del fondre;
l’al·lucinant destresa
de la raó
per arrodonir el gènere
i desemmascarar l’espècie;
la reconstrucció contínua
del dens trenat dels jos,
que al mateix temps es trenca i es deslliga.

És així que tindrà sentit
aquest deambular desprès
amb culpa de ser ric
i de ser dominat.

La llibertat, la tastarem
com a ocasió pròpia, possible

―i només una mica.

ALEXANDRE PLANAS

dilluns, 25 de setembre del 2017

otros humos / uns altres fums

El veneno más amable: una pipa cargada de paz.

En la brasa del sueño, una utopia animal, una conciencia festiva, una caricia común.

Sin yo tener que superarte, sin tú tener que superarme.

Y dejándome ganar, tú dejándote perder.

En la lengua del humo, amables señales de vida, como la belleza, como la pereza, como la paz.

Algo más de certicumbre, algo más de confianza.

Romper el hielo, saltar la hoguera.

Y a cambio del amor, nada, absolutamente nada: sin ser indiferente, sin ser indeseable.

Sin esa urgencia por llegar a uno mismo.

Donde nadie nos espera.






El verí més amable: una pipa carregada de pau.

A la brasa del somni, una utopia animal, una consciència festiva, una carícia comuna.

Sense que jo t’hagi de superar, sense que tu m’hagis de superar.

Jo deixant-me guanyar, tu deixant-te perdre.

A la llengua de fum, senyals amables de vida, com la bellesa, com la peresa, com la pau.

Un poc més de certesa, un poc més de confiança.

Rompre el glaç, saltar la foguera.

I a canvi de l’amor, no res, absolutament res: sense ser indiferent, sense ser indesitjable.

Sense la urgència d’arribar a un mateix.

On ningú no ens espera.


JAVIER CARNICER, “Estuche de lijas”, Trad.: Eduard Sanahuja, UAB, Barcelona, 2008.


diumenge, 24 de setembre del 2017

moment epilèptic

sovint em confesso amb la pluja
per escoltar el pas místic i sigil·lós de l’aire del més enllà.
l’oblit engendra l’espera, com una abnegació del mal temps passat.
totes les coses avancen per fer-se més grans en amagatalls
de sal àcida.


JOAN JOSEP BARCELÓ I BAUÇÀ, “Nòmades”, Edicions Documenta Balear, Palma, 2017

dimecres, 13 de setembre del 2017

transcendeixo m’encantenelsteusllavis transcendim
pugem ara sí aniquilo l’encara no
de la mà oh aquesta pell oh aquestes passes
sobreposades
en el llit custodiat per dues
estufes dos cossos abrandant-se
perfumant la nit freda de caliu i
dolcesa com els teus dits que llisquen
ressegueixen tota física i tota
poesia beguda compartida d’una
boca a l’altra boca és foc rosat
que s’atarongeix i s’envermella
i creix i ens commou i ens corprèn
si encara és possible més
ens ajuntauneix atrapafonacobla
som un només un que respira i viu
del mateix aire abrasat
dins d’aquest temps nostre etern
on hem entrat per restar-hi fins que
els ulls des del cor ens diguin prou.

ANNA GAS, “Crossa d’aigua”, Editorial Fonoll, Juneda, 2017


dilluns, 11 de setembre del 2017

¿Podria ser la poesia el dubte verbalitzat entre el tot buit i el tot ple, o sigui entre el silenci i la paraula?

GUILLEM VILADOT

dilluns, 4 de setembre del 2017

Tu tens la culpa, font
que t’has cruspit el riure dels amants,
tan xopa de miralls
―onades de vernís i de malson
i un vesc que enxampa els peus dels vianants.

Ets mel i urpa de corb,
crosta de cel, escata de peix,
metzina que fereix,
fera salvatge sense cor.
Retorna’m aquell cos que ara es marceix!


JOAN BARCELÓ, “Diables d’escuma”, Ed. Eliseu Climent, València, 1980.

dimecres, 30 d’agost del 2017

totes les coses

Ho veig, totes les coses són
unes altres coses: l’espai,
el cos nu; la llum, tu que camines
cap a l’ombra segona; el temps és
sempre, sempre, sempre
la primera vegada.

Doncs d’acord, m’encanta morir,
ho faig cada dia
una mica més, sé que tot dolor
acaba en orgasme,
i que el dimoni és l’àngel
i un àngel, cadascú.


MÀRIUS SAMPERE, “Ningú més i l’ombra”, Ed. Proa, Barcelona, 2013.

dimecres, 2 d’agost del 2017

La poesia és joc, però també foc; recerca, però també gràcia; coneixença però també transcendència.

CARLES RIBA

per la bellesa vaig morir

Per la bellesa vaig morir.
A penes sebollida,
van portar-me per veí
un que donà sa vida

a l'ideal. Ell em pregunta...
―Per la bellesa ―dic―
he mort. ―Així, veig que ens ajunta
el mateix somni antic.

Com vells parents vàrem parlar,
cadascú en el seu lloc,
fins que la molsa ens tocà els llavis
i ens cobrí els noms, a poc a poc.

EMILY DICKINSON Trad.: Agustí Bartra


Per la Bellesa vaig morir. Tot just
la tomba m’acollia,
n’entrava un, mort per la Veritat,
a la cambra veïna.

“Tu, per què has mort?”, em preguntà en veu baixa.
Li contestava: “He mort per la Beutat.”
“Jo per la Veritat: són una sola cosa
―va dir-me―. Som germans.”

I així com uns parents que en ser de nit es troben,
de l’una a l’altra cambra vam parlar,
fins que la molsa ens arribava als llavis
i els noms ens esborrà.

EMILY DICKINSON Trad.: Marià Manent

dimarts, 1 d’agost del 2017

cercle

Coneixes aquest temps. El vent esfondra
les arcades del bes i s’esllavissa,
cingles avall, el marge que ens guardava
lligats i indestriables com la terra
roja que ara ens separa i ens disgrega.

I al cap retornarem, fets llot, a aquella
vella cremor tan sabuda dels cossos,
al vincle inevitable que ens abraça.
Coneixeràs el temps refent-nos, dòcil,
i ja no et farà res veure com cau
a trossos, foscament, l’alta marjada
dels dies i els amors que ens concilien.


MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986

dimarts, 25 de juliol del 2017

¿Recordes, Clementina, aquell oreig
que, removent de Venus el parrús,
enravenà del tot el que, difús,
llanguia a l’entrecuix en estiueig?

Recordo la remor i l’estrany pledeig
dels teus sotsllavis reclamant l’intrús
que començava d’espargir, confús,
pels solcs obacs son trèmol degoteig.

I ara em demano, ja esgotat el doll:
“Si tu no, ¿quina dea apassionada
en jo trempar signava el meu capoll?”

Puix hi hagué goig, no Gràcia, en l’abraçada,
¿fóres tu la qui em féu cridar, com foll:
“Clementina, collons, quina cardada!”?

CARLES RIBA

divendres, 21 de juliol del 2017

La nostra cultura ens ensenya a valorar allò que no tenim, i a tornar a valorar allò que hem perdut, de manera que ens passem la vida dividits entre l'ansietat i la nostàlgia.

JOSÉ ANTONIO MARINA

dimarts, 18 de juliol del 2017

proposta

Clava un piló
en el temps que s’escola.
A través de la teva mà raja la sorra
i dibuixa figures sense forma
que tot seguit s’enfonsen per sempre més
en si mateixes:
vida malbaratada.

No ets pas allò
que no crees. El teu ésser s’iguala tan sols
a l’ésser actiu: com vol
aquell que no construeix escales
reeixir a sobrepassar-se?
Com vol trobar el camí de casa
aquell que viatja sol?

Llega més que el senyal
de la teva urpa, el testament
de bèsties extingides, de les quals
el món ja n’ha vist prou.

Clava un piló. Clava
un sol pensament nou
com a públic monument
del teu únic present
al dic,
contra l’eterna marea.


GÜNTHER KUNERT, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Judith Vilar, Edicions 62, Barcelona, 1990.

dissabte, 15 de juliol del 2017

-¿Quién está vivo? -le he preguntado a mi amigo.
-Quienes siempre se han llamado poetas. El poeta no es un tipo que escribe poemas. El poeta es el que busca y descubre lo que hay oculto detrás de la realidad o de una situación. El poeta revela. Dicho esto, vivir es llegar y agarrar el fondo, la raíz de la realidad, al mismo tiempo que la máscara.

ENRIQUE VILA-MATAS

dimarts, 11 de juliol del 2017

defensa dels llops contra els bens

Voleu que el voltor mengi miosotis?
Què voleu del xacal,
que s’esquinci la pell, i del llop?, s’ha
d’arrencar les dents ell mateix?
Què és el que no us agrada
dels politicastres i els papes,
què mireu, badocs,
a la pantalla mentidera?

Qui cus al general
la tira de sang als pantalons? Qui
trinxa el capó a l’usurer?
Qui es menja orgullós la creu de llautó
al ventre que grinyola? Qui
s’endú la propina, la moneda de plata,
el diner del silenci? Són
molts els robats i pocs els lladres. Qui
marca les diferències, qui
té fam de mentides?

Mireu el mirall: covards,
que eviteu l’esforç de la veritat,
que us negueu a aprendre i encomaneu
als llops la funció de pensar,
una anella al nas la vostra joia preferida,
cap engany no és massa estúpid, cap consol
no és massa barat, qualsevol extorsió
és encara massa benigna per a vosaltres.

Comparats amb vosaltres, bens,
els corbs són fraternals
(us encegueu els uns als altres),
la fraternitat impera
entre els llops:
ells van en ramats.

Lloats siguin els lladres: vosaltres,
convidant a la violació,
us abandoneu a la vida còmoda
de la submissió, fins i tot gemegant
mentiu. Esquinçats
voleu acabar. Vosaltres
no canviareu el món.


HANS MAGNUS ENZENSBERGER, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Anna Presas, Edicions 62, Barcelona, 1990.

dissabte, 8 de juliol del 2017

salm

Ningú no ens pasta de nou de terra i fang.
Ningú no conjura la nostra pols.
Ningú.

Lloat sies tu, Ningú.
Per amor de tu volem
florir.
Al teu encontre.

Un no-res
vam ser, som, anem
a restar, florint:
la de no-res, la
rosa de ningú.

Amb el pistil claror animera,
l’estam eixorquia celest,
la corol·la roig
del mot purpurat, que vam cantar
damunt, oh damunt
l’espina.


PAUL CELAN, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Antoni Pous, Edicions 62, Barcelona, 1990.

dijous, 6 de juliol del 2017

Escriure poesia amb clara intenció moral, no pas reduint-la a la descripció de les pròpies experiències sentimentals …, ans construint un veritable sistema poètic que esdevé una personal teoria del coneixement i alhora una reflexió sobre la pròpia experiència moral. MANUEL GUERRERO (referint-se a la poesia de Gabriel Ferrater)

dimarts, 27 de juny del 2017

passió

Quan Orfeu arrenca de la lira uns sons d’argent,
tot planyent una mort al jardí capvespral,
qui ets tu, jacent sota arbres alts?
Fresseja el plany la canya tardoral,
el blau estany,
tot extingint-se sota arbres que verdegen
i seguint l’ombra de la germana;
amor obscur
d’una raça salvatge,
que el dia defuig remorejant sobre rodes daurades.
Plàcida nit.

Sota avets tenebrosos
dos llops han mesclat llur sang
en pètria abraçada; fet d’or,
es perdé un núvol sobre el viarany,
paciència i silenci de la infància.
Retrobament del dolç cadàver
a l’estany del tritó
endormiscant-se en els seus cabells de jacint.
Que s’esbocini per fi la freda testa!

Perquè ell segueix sempre, bèstia blava
que espia sota arbres fosquejants,
els viaranys més foscos
en vetlla i mogut per una tonada nocturna,
una mansa follia;
o bé, plenes d’un obscur deliqui,
ressonaven les cordes
als peus glaçats de la penitent
dins la ciutat de pedra.


GEORG TRAKL, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Feliu Formosa, Edicions 62, Barcelona, 1990.

divendres, 16 de juny del 2017

sense parets

Quan es mor algú molt proper,
quan es mor, per exemple, la teva mare,
quan es mor la persona
en el ventre de la qual començaves a ser
(en una inconsciència de cèl·lules
duplicant-se i desenvolupant-se
en sistemes diversos arrelats a la terra uterina),
quan es mor la mare
és com si aquest fill que ets tu
s’hagués de tornar a cloure,
ara ja en un ventre sense parets,
dins d’un recipient imaginat,
per acomiadar-la sense cap adéu,
per seguir-la d’alguna manera,
per fer veure i fer sentir que,
més enllà de l’enigma de la vida,
una mare i un fill sempre,
sempre estan junts.


JAUME BOSQUET, “Transvasament”, Edicions Proa, Barcelona, 2013.

diumenge, 11 de juny del 2017

Aquest verd

Aquest verd massa
verd del pi rep el càstig
de ser-ho sempre.


Alexandre Planas

dimecres, 7 de juny del 2017

 El resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que res, no perdre's ell mateix i també, d'una manera molt especial, servir els altres.

JOSEP MARIA ESQUIROL

diumenge, 4 de juny del 2017

Arbrat entre el rocam abrupte i les planúries
al voltant del far, alimentat amb formatge i mel,
esperanço l’abandó de l’au de l’arbre argentat
i la caça inaccessible d’un ou d’aigua i sal.

Encegat pel sol cromàtic i fredolic en el raig gèlid
de llum girant, advero la compareixença de l’escriptura
i la separació.

                               De manera que és ja una illa enretirada.
Eixamplament cansat, repòs d’algues i acolliment del son prim,
somni daurat, els vents irats, s’arriba per mar al lector

contra els esculls. Cauré també jo des dels dalts i la visió.

Els llegidors colonitzen l’alfabet insular i fan dels llunys
un port on mercadejar. Si tinc mots com pedres, ¿com no
he de provar punteria i enfonsar els iots plens de turistes?

L’extensió o l’estiu també presumeixen versaires extemporanis,
terratinents piromaníacs i urbanites especuladors; privatitzen
la platja i aixequen xalets com mausoleus per a la natura.

Mariner, al defora, llevada l’àncora, només quan el temporal,
gussi al pantel, he conegut racons del continent arrencat
on m’han canviat xanguet per peix sense sang. Terral, al dedins,
he trossejat el terramper rocallós per plantar ordi o blat
i he llogat uns porcs per regar les truges voluptuoses.
                                                                                                                                             Abelleixo
aquest gelós desig agredolç, encendre el dins i calar els fores.
Poema encès per un gran foc, el mar calma la ira de l’illa.

VICENÇ ALTAIÓ, “Correspondències com conspiracions”, Andreu Vidal Editor, col·lecció Tafal, Ciutat de Mallorca, 1980

adverar  v. tr. [LC] Donar com a ver o cert. DIEC2

dimarts, 23 de maig del 2017

el fumat


No era rossinyol, no, l’au,
que plorà: era cotxa gris fumada.
Ho esbrina perquè l’ocellada
feia un sarau

com de tac-tac. Fumat
o cendrós és també el Vicenç,
que defuig el consens
en tot tema que és poc travat.

Es fixa en el meu vestuari:
diu que és decimonònic
―per no dir rònic―
i semblo un perdulari.

Imitant a en Punset,
en construcció humana, diu,
els rossinyols no hi fan niu
ja que els cal més tranquil indret.

Allà als fils veu un tord
just quan crida: ―Bandera verda!―
            El camp no és de blat, ni bord
l’espígol (tampoc malva): és userda.

El del Centro ens caça al vol.
            ―Aquí no, que hi fa molt ressol―.
            Avui fa divisió del pa
el matemàtic artesà.

També comunicat oficial
(ens agafem, doncs pot impressionar):
es tracta d’un natal
esdeveniment que es produirà

a la tardor,
on cadascú manté
la llar i el menjador:
es pot fer així de bé

als cinquanta anys,
quan ja reculls els guanys
de més de mitja vida.
Als vint ho feies tot a mida

del que diuen i per inèrcia.
            No percebo, el fumós,
gaire animós.
És per la contingència

que ja repararà.
            L'univers fou un punt
fins que esclatà.
També és conjunt

de llei eficient.
No em queda clar:
és un altre producte del pensar?
            ―Voleu dir que no és tot dins la ment?―.

Si l’univers és infinit ―no té final―,
per què ha d’haver-hi un començament?
El Big Bang sembla massa racional:
no resol qüestió d’espai i temps.

Després de convidar
puja la Creu com un orat.
No ha cronometrat
pro no deurà passar,

la marca, dels vint-i-tres.
El Vicenç i jo ens hem entès:
units, entrem darrers
(fa molts anys, érem els primers).

Davant de l’hort
l’Arcadi salta un stop.
El Garcies afluixa. Aquest cop
també ha tingut sort.

Sense angúnia, ja,
expressem amor d’amistat
fent veure menyspreu visceral
per no fer-lo normal
i enfarfegar
de tanta beutat i bondat.


Alexandre Planas

dimecres, 10 de maig del 2017

arte poética

ARTE POÉTICA*

La angustia existe.

El hombre usa sus antiguos desastres como un espejo.

Una hora apenas después del crepúsculo
ese hombre recoge los hirientes residuos de su dia,
acongojadamente los pone cerca del corazón
y se hunde con un sudor de tísico aún no resignado
en sus profundas habitaciones solitarias.

Ahí tal hombre fuma gravemente,
inventaría las desastrosas telarañas del techo,
abomina de la frescura de la flor,
se exilia en su misma piel asfixiante,
mira sus torvos pies,
cree que la cama es un sepulcro diario,
no tiene un cobre en el bolsillo,
tiene hambre,
solloza.

Pero los hombres, los demás hombres,
abren su pecho alegremente al sol
o a los asesinatos callejeros,
elevan el rostro del pan desde los hornos
como una generosa bandera contra el hambre,
se ríen hasta que duele el aire con los niños,
llenan de pasos mínimos el vientre de las  bienaventuradas,
parten las piedras como frutas obstinadas en su solemnidad,
cantan desnudos en el cordial vaso del agua,
bromean con el mar, lo toman jovialmente de los cuernos,
construyen en los páramos melodiosos hogares de la luz,
se embriagan como Dios anchamente,
establecen sus puños contra la desesperanza,
sus fuegos vengadores contra el crimen,
su amor de interminables raíces
contra la atroz guadaña del odio.

La angustia existe así.

Como la desesperanza,
el crimen
o el odio,

¿Para quién debería ser la voz del poeta?

*Totes les comes són meves. A l'original hi ha punts però no hi ha ni una coma.

ROQUE DALTON, “Antología”, Visor Libros, Madrid, 2015

dimarts, 9 de maig del 2017

el congost de Loushan

Al cel immens claquen els ànecs,
a la claror de la lluna gelada de l’alba.
Claror de la lluna gelada de l’alba
amb el copejar dels cascs dels cavalls,
i amb les trompetes sanglotant dèbilment.

Que no diguin que el congost és inexpugnable,
perquè avui el travessarem, pas a pas.
Pas a pas,
els turons verds són com el mar,
i el sol ponent és com la sang.


MAO TSE-TUNG, “Poesia completa”, Edicions Proa, Barcelona, 1976

borrasses

Esteses les borrasses, fet el fet,
d’allò perfet,
llevar-ne, si més no,
conclusió.
Què vol tothom?
Jo m’aferro al fer
i mesuro i trio no 
sense fer-me’n sang ni ser baladrer.
Que cal, doncs, desmentir
o el malentès refer?,

tant és: tot em fa ric a mi.

Alexandre Planas

diumenge, 7 de maig del 2017

dimarts, 11 d’abril del 2017

dijous sant

Els violers s’allarguen a dins el blau sonor.
Sembren el camp de l’aire de rams i papallones.
És el silenci, taula de radiant blancor
on mengen pans de llum ―llum àzima?― els aromes.

Sol i meravelleres. El cistell dels jardins
se trenca desmaiat als peus del Dijous Sant.
El cel, color de mar, gronxa rems de gesmins
i barques d’anemones, per blaus d’aire, remant.

El campanar, llum rosa, gàbia de falzies,
consola ses campanes, tres tulipans de bronze
vinclats de pena sobre verdes eucaristies
del camp voltant. Violers. Sol. Soledat… Les onze…

Una porta del temple, or i malva, assusta
el silenci allargat, blanc i blau, de la plaça.
Un clergue, brills de seda i plata al pit, incrusta
rectituds de ciprer dins l’aroma que passa.

Dues novícies blanques porten una gibrella
i el cos brillant d’una hídria, a on les seves mans
són grocs canaris plàcids dins un estany. I és bella
la seva remor d’hàbits dins els silencis blancs.

El monument d’anemones i lliris a dins l’ombra
sembra un capvespre rosa. És l’urna un sol madur.
Els brulls grocs ―on cresqueren?― semblen dins la penombra
testes de monges velles pintant un somni pur.

Calma blanca. Dins l’era del sol lentes s’hi baten
garbes de pa brillant amb claror de blaves cales.
Els carrers blancs són venes de quietud que esclaten
mentre ploren les maçoles al campanar ple d’ales…

BLAI BONET, “El Color”, dins “Poesia completa”, Edicions 1984, Barcelona, 2014

hídria: Gerra usada en l’antiguitat grecoromana per a contenir aigua. DIEC2

maçola: Maça gruixuda de mànec curt. DIEC2

divendres, 7 d’abril del 2017

El «significat» només pot ésser comprès si tractem el llenguatge com una habitud corporal, après exactament igual com el futbol o el córrer amb bicicleta.


BERTRAND RUSSELL

dijous, 23 de març del 2017

Tens sang, respires.
Ets feta de carn,
de cabells, d’esguards,
també tu. Terra i plantes,
cel de març, llum,
vibren i se t’assemblen―
el teu somriure i el teu pas
com les aigües que esglaien―
la teva arruga entre els ulls
com núvols recollits―
el teu cos tendre
un terrós en el sol.

Tens sang, respires.
Vius sobre aquesta terra.
En coneixes els gustos,
les estacions i les albades,
has jugat en el sol,
has parlat amb nosaltres.
Aigua clara, brot
primaveral, terra,
silenci que germina,
tu has jugat com una nena
sota un cel diferent,
als ulls en tens el silenci,
un núvol, que brolla
del fons com una deu.
Ara rius i t’esglaies
sobre aquest silenci.
Fruit dolç que vius
aquesta estació nostra,
en el teu clos silenci
hi tens la força. Com
herba viva a l’aire,
t’estremeixes i rius,
però tu, tu ets terra.
Ets arrel ferotge.
Ets la terra que espera.



CESARE PAVESE, “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, trad.: Israel Clarà i Maria Isabel Segura, Omicron, Molins de Rei, 2008

dimecres, 15 de març del 2017

diumenge, 5 de març del 2017

presència

Bull la terra en excrescència.
Per un frec d’ocell
notes la Presència.
El goig t’encén la pell
i ara entens l’humà dispendi
(paraules rares, calentes,
rialles a les palpentes):
és la música el silenci.


Alexandre Planas

dijous, 2 de març del 2017

Té, el poeta, alguna cosa que germina en ell, per a la qual ha de trobar paraules però no pot saber quines paraules li calen fins al moment que les ha trobat..."

JOAN VINYOLI

diumenge, 5 de febrer del 2017

El objeto de la literatura no es inventar enigmas para iniciados cursis.

LUIS ALBERTO DE CUENCA

diumenge, 22 de gener del 2017

tots vosaltres i jo

Esplendors de paraules
corcades de foscor.
Vulguem que siguin clares
tots vosaltres i jo.

Brills de subtils paranys,
de clams freds de la por.
No tolerem enganys
ni vosaltres ni jo.

Dreçats en el llevant,
omplim la gran buidor
d’anys morts amb un nou cant:
tots vosaltres i jo.


SALVADOR ESPRIU, “Per a la bona gent”, Edicions 62 (edició especial per a l’Observador), Barcelona, 1991.

dimarts, 17 de gener del 2017

piuladissa

Quan ja havíem dit silenci
apareix amb la moto i diu que ve.
Girem, doncs: ser
dos desinfla.
                        Qui pensi

que entre nosaltres no s’ha de vetllar
l’amistat, va errat:
―Et veig millor que dimecres passat.
―M’has tornat a radiografiar
 ―Què farem quan vingui l’Esfondrament?
―Doncs comandaríem la instrucció:
som vells, tenim excusa i formació.
―Hem d’anar en contra de l’onada
―O posar dic com la gent indignada.
―Ja ho fem amb l’austeritat, amb el pensament,
 fangant a l’hort (falta lluitar)?

            El pica una abella
i l’altre, rabent, fa pixada
concentrada, vermella,
i cataplasma per a la fiblada.

Ell diu que no:
                        ―serà amb la meva,
que ja té prou substància―.
            L’Aparegut diu que ha de fer instància
per a un càsting, que a veure qui el relleva

de la feina de l’hort;
es queixa de la poca piuladissa,
sent que ell explica molt sa corredissa.
―Digues-ho per ells dos―dic jo, retort.

Diu també que va a un ritme massa fort:
el Cruïlla, poesia sufí
i carn tendra: pot ser sa fi
si no es modera i reprèn el nord.

Xiulo La cançó de la mort
a l’alba quan ells dos fan pla:
no sé si arribaré a port
(em reservo d’alçar la mà).

A la Creu em deixen guanyar:
potser els he fet pena,
no ho sé: és que porto bena
als ulls o que em toca ressuscitar?


Alexandre Planas

dijous, 5 de gener del 2017

Aquest fou Poeta -
És Ell
Qui destil·la el sentit sorprenent
De Signes Ordinaris -
... És Ell
Qui ens atorga el dret -per Contrast -
A la incessant Pobresa -

EMILY DICKINSON, trad.: CARME MANUEL CUENCA