divendres, 25 de setembre del 2015

l'últim nus

Jo sé que està molt amagat,
fins quan et tinc entre els meus braços,
i bec en els teus llavis,
que a poc a poc acompleixen,
i cada cop més de pressa,
amb cega força els designis
descoberts de primer en el simple
somrís, en els primers flonjos
besos que len-
tament es compliquen
en la feina d’anar traient-nos
d’un cos per ser en el de l’altre
fins arribar als esglaiosos
convulsos crits petits
de l’últim nus de l’abraçada.


JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

diumenge, 13 de setembre del 2015

versos elementals als catalans de 1969

Catalunya, València, Les Illes,
tot plegat Catalunya, la gran,
amb la gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present,
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!

Som encara, aquest any ―i en fa trenta!―,
un país malmenat per les grapes d’uns amos,
que barregen, impregnen, rebreguen
i enllorden
un mapa que és nostre
i en dir nostre vull dir
dels qui són catalans
per la sang conscient o la tria,
els legítims hereus
d’una pàtria petita, com tantes.
(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
la naixença, ella sola, no dóna,
què és cas! nacionalitat
als venuts, traïdors, botiflers,
ni als lacais i als servils
―declarats o secrets, vergonyants,
ni als janus tampoc, dues cares―,
ni als panxuts embandats,
la fauna profusa dels bords,
la quina columna que llasta, enferritja,
entrebanca i fatiga la nostra esperança!)

Però amb tot, malgrat tot,
operem i avancem,
pacífics, potser pusil·lànimes,
però mai resignats
i sempre tossuts,
i obrim cada dia
―inoportuns, enfadosos, burxons―
clivelles de llum en aqueixa presó
on, al cap i a la fi, respirem;
però l’aire és confús, estantís
d’una pau corrompuda, d’una pau corruptora,
tan injusta, fundada en la por
d’un ordre incivil
que ens esprem a profit
dels Altíssims Senyors que l’imposen
i emmetzina penombrosos racons
on uns homes anònims
pateixen, herois del silenci lleial,
el turment i la infàmia
entre mans mercenàries
(¿com pot la natura criar aqueixa gent,
vergonya de qui l’ensinistra
i la paga, i així la manté
sempre tensa en un odi de segles?)

Ben cert, les mordasses encara ens fan muts
o quecs, o destorben paraules verídiques,
denúncia obligada,
fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,
mal comprats, brutalment ofensors,
que els ulls grossos dels Alts,
sorneguers, deixen fer.
I així són castigats els que imploren justícia!

Puix que tots ho veiem:
els Summes Senyors Intocables
conjuminen avui, amb sarcasme,
segons lleis que ja neixen guerxades,
tribunals que resulten incerts, però dòcils,
guarnits de togats,
xerraires minúsculs,
fatxendosos autòmats
que tremolen per dins com les fulles.
I Temis adés fa plorar i adés riure!

Instal·lats als palaus i als balcons i als passeigs
―que els besavis i els avis i els pares
ens varen llegar―,
els Altíssims Senyors
sempre entre ells, per a ells,
representen amb pompa farsesca
i somriures quallats, fotogènics,
un joc, paròdia cruel
del net regiment
d’un poble que malda i s’esplaia
i s’aferma i progressa
―en les arts i l’estudi
i el treball i el comerç, i l’esport
i en els cants i la dansa―
contra vent i esquivant
la traveta, el cop baix,
el parany i l’esquer llaminer
(però ells, si per cas, sempre inflats,
ens engeguen les grans desfilades
de monstres d’acer, sorollosa ferralla,
amenaça sinistra,
excessiu espantall,
dreçat, sí, contra el poble
indefens i badoc
que calla i treballa, i que paga!)

Un poble que acull, fraternal,
centenars de milers d’homenets
de les pàtries veïnes,
fugitius a tot risc d’unes terres eixorques,
que els Altíssims
abandonen a llur doble destí
d’enormes ermots i vedats senyorívols,
a despit ―qui ho entén?―
dels tan publicats i vantats regadius formidables,
que tots, i nosaltres davant, hem bastit
si us plau, no, doncs per força!

Però som catalans
―beneïda mercè de l’atzar―
i ens cal viure i morir catalans,
i ens pertoca adreçar qui sap com,
de totes passades,
en temps de maror o de falsa bonança,
amb la vista i el cor llançats endavant,
aquest nom i aquest fet i aquesta natura
tan propis i autèntics,
no venals, entranyats fins a l’ànima.
Com podem dimitir la nissaga?
Altrament, on cauríem?
Descastats, sense arrels,
més poc fórem que un arbre,
que un ocell de bardissa,
que els camins que petgem cada dia.
Com robots de carn i de sang,
erraríem pel món sense rostre.
Ni la llar ja no espera qui renega la pàtria,
miserable germà que ha perdut la bandera
i el cel blau o estelat o en tempesta,
que fou tàlem del seu primer alè.
Cal que esborri per sempre el record de la mare,
del cloquer del seu poble,
dels bells noms d’un font, d’un pujol;
d’una blanca masia amb paller
i una noia gentil al llindar;
dels tendres o bròfecs companys d’infantesa,
del vell mestre que un dia els parlava,
d’amagat, en la llengua sagrada de casa,
amb la veu mig rompuda!

Perquè som i ens sentim catalans
estimem i cerquem, en la lliure abraçada,
l’esperit i l’exemple
d’altres pobles de races i llengües diverses,
i el tracte de tots, i el contacte,
a profit de l’empresa comuna i urgent
de mudar el món i els homes
en la pau solidària,
i en l’entesa fecunda;
tots francs i benignes,
generosos, fidels, sense enveja,
tots plegats contra els focus
de la vil cobejança,
del diner corrosiu,
dels terrors metafísics,
dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul
de l’orgull de la sang blava i pútrida,
del poder d’una força robada…

Catalunya, València, Les Illes,
la Gran Catalunya,
amb la gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!

Tot depèn, sapiguem-ho!,
de la fe, de l’amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!

PERE QUART, “Quatre mil mots”, Edicions Proa, Barcelona, 1977.


Janus (llatí: Iānus -ī) fou el déu romà de dues cares, considerat primer el déu de les llars romanes o més tard el guardià de les entrades de les cases. Apareix representat amb dues cares: una que mira endavant i l'altra enrere. Al seu honor es va dedicar el primer mes de l'any: gener. Porta una clau perquè és el guardià de les portes i a vegades els nombres de 365 a les mans, per recordar l'any que ell “obre”.( https://ca.wikipedia.org/wiki/Janus_(mitologia) )

Temis (Θεμις, Themis, que vol dir «llei de la natura» més que «autoritat humana») és mencionada per Hesíode entre els sis germans i les sis germanes filles de Gea i d'Úranos…Temis, la del “bon consell”, era l'encarnació de l'ordre diví, les lleis i els costums…Temis presidia la correcta relació entre home i dona, la base de la família legítima i ordenada, i la família era el pilar del Dimos. Els jutges eren molt sovint anomenats themistopoloi, que significa “servent de Temis”… Ella va construir l’Oracle de Delfos, i ella mateixa llegia l’Oracle. Temis va ser una de les Deïtats que estaven darrere l'Oracle de Delfos, el qual va rebre de Gea i donà a Febe.( https://ca.wikipedia.org/wiki/Temis)

venal  adj. [LC] Que es deixa comprar, que es deixa subornar. Un jutge venal (DIEC2)


tàlem m. [LC] [RE] Pal·li 3 . Portador de tàlem. Portar algú sota tàlem. (DIEC2)

dimecres, 9 de setembre del 2015

París

La lluna, per la finestra del pis,
es reflecteix al llençol blanc
―com en la neu― fent llum a l’esvoranc
dels teus ulls que delien. Els teulats de París,

els seus carrers,
els seus estrets tendals.
                                       Vaig comprovar
el bé que et fa
no ja el collir ―després―,

sinó aquesta fe en fer feliç.
Saps que tothom és vulnerable
a l’amor, i has après la calma.
La senties, allà, a l’Orangerie?

Entre la gent, amb mi:
vam veure l’explicació
enllà de la desfiguració
del temps.
                 I l’avenir

serà la pròpia acceptació
en la del marciment de l’altre.
            Des del parc, encarats cap a Montmartre,
conduírem l’amor.


Alexandre Planas, París, novembre 2011

divendres, 4 de setembre del 2015

trempatia

Coincidim que elles carreguen
i el mascle en broma diu:
―sortiu,
dones!
I dic: ―vigila perquè no combreguen

amb actituds sexistes...―,
però no em fa cas.
            Baixem capbussant-nos dins l’aire com banyistes,
fruint del que ens ofereix el cel ras.

Començo a tenir
estigma de pallissa:
noto desviaments, talls i grinyoladissa
d’estris diversos, quan parlo, i veig a venir

que diran: ―prou, que parles massa!
            Ara un vol explicar la Mequinensa
i l’altre no sé quina ofensa,
i jo dic: ―abans d’esmorzar, no és lassa

tradició subtitular
un somni? Doncs he somniat
que érem en un somni i us deia: «aquí hi hem estat».
            ―Jo, que era al Japó i em delia per tornar.

                        ―I jo que la riera es desbordava
i tothom a qui alertava
em feia adéu i com si res―
            Interpreto que, quan a sobre senti un pes,

no li’n farà cabal ningú.
            El del Vicenç, que es deleix per anar
i que es delirà per tornar;
el meu que, de gratar, trobaré el centre nu.

Ara en passen uns de la nostra lleva:
per caçar-los reclamo un pop.
                                                           Se’n van
lleugers, sense fer el mec. M’esperaran
a l’Ordal i faré com qui relleva

i estira el grup (ho feia, abans).
            Ara desplega els braços i fa d’esparver,
l’un; l’altre de voltor, primer,
després de colibrí (sols amb les mans).

Cal Pau Xic sembla un balneari:
tal com entrem, sortim.
Fem cap vora Cal Xim.
            Reneguem d’un estrafolari

conjunt de sons: el del manyoc de claus,
el d’aquell tub d’escapament
i el de la cullereta que remena el tallat calent.
            ―Parlem de dones, au!

―Hi ha res a dir?
Algú vol saber què o qui?―
            Després dirà:
―Jo sóc sol: m’ho he d’empescar

com si fos puntual,
tot.
            ―No cal que ho sigui, de permanent,
i no és important, tampoc, que n’hi hagi cent
sinó que el tracte no sigui sols visceral:

entre nosaltres hi ha bon flux i ens entenem.
            ―Tu i ella feu com simbiosi.
            ―Si és inconscient pot degenerar en fagocitosi.
            ―Tot ho és, el que fem,

d’inconscient, en els contactes.
            ―Pro hem de tendir a l’autoconeixement.
            ―Això és quimera: no l’intent,
sinó el fet d’assolir l’objecte exacte.

            ―Ara has fet un però
que no és adversatiu, tal com fa la veïna.
            ―Sabies que també ho fas, i amb pèl d’inquina?.
            ―Crec que no és el mateix ja que el meu  però

sí que marca l’adversitat.
Més puntualització gramatical:
si dius «em feu patir», no és literal
que en siguem causa, d’aquest teu estat,

sinó que ets tu que et preocupes (o pateixes)
per com nosaltres ens trobem...
però val més que ho deixem
(tu et deleixes

perquè fem actualització
sobre com va l’estat d’excepció:
si cal o no recapitulació
en la decisió

sobre l’exercici de la paternitat).
            ―T’ha de sortir del cor, dels ous, del fetge i del terrat.
            ―Presumeixes de no tenir memòria
i de gaudir de la nostra empatia.
            ―No vas bé: el que tinc és trempatia
i el que tens tu és paranoia―

Ara em diuen que sóc la vaca de la mala llet
i que tinc vidres a la sang...
...jo, que trobo que sóc bon noi: afany,
potser, de no ser complaent, de ser distret...

―Em veus a mi com a amant?.
            ―M’ho he de prendre com a declaració?.
            ―Tinc clar que no.
            ―Com a molt amic, o amat... però l’amant

homosexual… potser sí que et convindria―
            A la font de Gelida, apunta i no encerta;
i el Vicenç fa: ―no em diu res, la Roberta―,
i a ell, de cop, n’hi vénen tres al cap (per concretar la tria

cal identificació
de primera i segona inicial).
            ―No cal
que ens esperis si tens tard― dic al que abans no

trucava mai (ara és diferent).
            ―Et sembla bé pujar en vint-i-cinc?
            ―Per tu no, per mi sí...
I em quedo amb la sensació d’haver estat improcedent.

Ens enganxem a quatre
que van amb dinamo: carreguen de pujada,
xerren al pla baixada.

            A la Creu, el Cenç se’n farà a un o atre.


Alexandre Planas, Sant Pau d'Ordal, juny 2012

dijous, 3 de setembre del 2015

del que reclames

Del que reclames
em confesso prosèlit,
monjo, i m’entrego.


Alexandre Planas