dissabte, 30 de maig del 2015

cracks i friquis


                                                                            Fon el plom de l’oblit i fes-ne campanes
                                                                            ARCADI CANYELLES

―L’Avi sembla moix, ara.
―D’aquí quatre pedalades no callarà―
 (és veritat que no sé si em ve de cara
i que he començat com si fos cru hivern parlar,

però de cop sento perfum
de ginesta, una humida escalfor,
i se’m va fent tardor
de mica en mica).
                                   Fum

és tot estipendi
que no tingui orientació:
en nom de l’ocupació
no pot ser qualsevol dispendi.

Explico un dinar a Can Via
i dic que no em sento inflat
per dir una veritat
que algú va reconèixer.
                                   I un responia:

―tu ets un crack―.
            Sembla que triomfar
és relatiu: qui fa emulsionar
all i oli és el mag,

un moment, i després un friqui:
no m’interessa ser el tema
per a aquest sistema
de gent.
            ―Una tortura és que et fiqui

a balquena menjar
i al mateix temps t’impedeixi cagar―.
            Se’m fa guenyo l’angle visual
i em treu targeta, com si fos penal;

però acte seguit, quan parlo jo,
s’aixeca, es mou, no em fa cabal.
            Diem que és principal
fer torns per donar pinso bo

a gallines i gall.
            ―Per a mi, el dilluns―.
            Besavi vaticina que la vall
serà nostra, pro l’Oncle Cenç té munts

d’excuses: diu que vol plantar
xiprers davant de casa: un vol dir menjar,
pel pelegrí.
Dos, menjar i dormir;
amb tres, tens feina i t’hi podràs quedar.


Alexandre Planas, juny 2012, Corbera-Castellbisbal-Corbera

dilluns, 25 de maig del 2015

Gaspar Hauser

Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que, quan et moris d’amor, t’hagis de casar.
Que, per a poder viure, t’hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d’aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua.
Que, quan demanis notícies, t’enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.

Que ningú no digui «l’altre» a un altre.
Que ningú no digui «jo» al seu nom.
Que ningú posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui «seu» al seu amo.
Que ningú no digui «seu» al seu amor.
Que ningú no digui «teu» al seu amor.
Que ningú no digui «pare» a ningú.
Que tothom digui «mare» a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó.
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir «llibertat» a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.


BLAI BONET, “Els fets”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

dimecres, 20 de maig del 2015

Talment la corda

Talment la corda
que el record ja deslliga,
el teu misteri.

Alexandre Planas

dimecres, 13 de maig del 2015

La paraula


Treno la idea amb paraula,
després l’aboco i l’escampo.
La brando pertot, i l’estampo
amb impudícia: és faula

que fa bé o mal. Si grinyola
per traïdor, per incapaç,
inoportú, cínic o ras,
llavors la llenço i s’escola.


Alexandre Planas

divendres, 1 de maig del 2015

cançó d'amor

  ¿Com he de tenir la meva ànima, a fi que
no es toqui amb la teva? ¿Com l’he
d’aixecar per damunt de tu cap a d’altres coses?
Ah, voldria arrecerar-la sota qualsevol
objecte perdut en la fosca,
en un indret estrany i callat, que
no prolongués la vibració quan les teves pregoneses vibren.
Però tot allò que ens toca, a tu i a mi,
ens reuneix, com un cop d’arquet
que de dues cordes treu una veu.
¿Sobre quin instrument estem tesos?
¿I quin músic ens té a la mà?
Oh dolça cançó!
RAINER MARIA RILKE, “Esbossos de versions de Rilke”, trad.: Carles Riba, Edicions 62,  Barcelona, 1984.



¿Com haig de posar l’ànima per tal
que no es toqui amb la teva? ¿Com hauria
d’alçar-la damunt teu vers altres coses?
Jo voldria guardar-la molt a prop
d’una cosa perduda dins la fosca
en un lloc rar, quiet, que no ressoni
quan les teves fondàries ressonin.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens pren alhora com un cop d’arquet
que treu de dues cordes una veu.
¿Damunt quin instrument estem tensats?
¿I quin violinista ens té a les mans?
Oh, cançó dolça!

RAINER MARIA RILKE, “Cinquanta poemes de «Neue Geditche»”,  trad.: Feliu Formosa i Joan Margarit, Quaderns Crema,  Barcelona, 2011.