diumenge, 28 de setembre del 2014

Pipiripip


Fou, el pipiripip, llança vermella
d'un moment que tenim emmarcat.
Jo no vull ser més que fil brodat
entre tots ―o una sivella.

Davant del pou, Ferran emula
no sé si un ós o una mula.
Més enllà, Vicenç dissimula
la testa entre la vinya i bramula.

I l'Arcadi? Què hi fa darrera el Mas?
Potser, del seu Vileu, en vol pedaç.
Jo mateix no sé si sóc o ho faig veure
(o si al final m’ho he de creure).



Alexandre Planas, Avinyonet, maig 2010





dissabte, 27 de setembre del 2014

La dona auroral

―Oh després de l’amor, necessito la mar, el vaivé de l’onada, l’aigua de sol i moviment!
Adéu, però no adéu! Me’n vaig i no me’n vaig. El sol juga amb espases i gavines.
Adéu! Ja sóc de l’ona, d’un altre bes immens i del ruixim salobre…
Oh, jo sola i el mar! Gira, gira la llum com una vela folla!
Sota l’ona, un moment, jo seré clandestina cap a noves naixences,
quan el vent em rebrà amb la seva ala tèbia.
Brillo, brillo de tu! Sento dins, en ma boca, el desig de la mar.
Oh, la mar, al migdia, la mar fa sentor d’home!
Adéu, però no adéu… Et recordo en l’escuma!



AGUSTÍ BARTRA,  “L’home auroral”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

dijous, 25 de setembre del 2014

retard



La claror que m’arriba de l’estrella
va brillar fa molts anys. La que llueix
ara allà dalt, potser mai no la vegi.
Així el retard del temps em fa la guitza

i l’amor que m’enamora m’arriba amb
el primer impuls perdut. L’esclat de l’astre
ha d’esperar que uns ulls el vegin bell;
i pot venir l’amor quan no hi siguem.



ELIZABETH JENNINGS, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Pilar Teixidó, Edicions 62, Barcelona, 1994.

divendres, 19 de setembre del 2014

La bassa verda

La bassa verda:
el cor dels recs que neguen
la carn oferta.

Alexandre Planas

dijous, 18 de setembre del 2014

nou ordre

És hora d’organitzar la intendència
d’aquest nou ordre
(que si no remenem, s’estova i empudega,
l’antic).
Fora cicles:
ara ve el que serà recent
i toca de posar-s’hi.
            I com que no acabeu de veure-ho clar,
us embasto un intent:
Veieu el cel?
Oblideu-lo.
Mireu el fang:
pasteu-lo.
Només fer: que ningú no badi boca.

Que no hi ha res que valgui
la nostra por.
          


Alexandre Planas

dilluns, 15 de setembre del 2014

Com si ara nasqués


Com si ara nasqués
i, en primer raig de llum,
incessant germinés
i, estrenat sens costum,

ja ho pogués, tot, comprendre
i sentir i pensar
i, no demanant, rebre,
i, reflectint, donar,

i tingués l’abraçada
seminal del teu cos
nu de terra llaurada:
com si eixís pur del clos.


Alexandre Planas

dissabte, 13 de setembre del 2014

Amb el silenci


De pena,  patètica pena,
força contents de fer-ne
(si és de la que paga la pena
i no gràcia de la de caserna).

És a dir, dir, no dir, amb molta mira
local (si cal d’abast universal),
que amb el silenci hi ha qui tot ho gira
i amb les paraules tot queda igual.


Alexandre Planas, febrer 2010, La Palma


dijous, 11 de setembre del 2014

Paumanok


Davant la mar vaig dir-me:

Mira i recorda. Encimbella aquest mai
del moment que t’assalta. Oh batega, mirada,
i contempla, cor meu, aquesta aigua ajaçada
dessota tant d’espai.

Mira i recorda. Emporta’t aquest vent
lacerat de gavina,
aquesta llum que gronxa sos esquelets d’argent
dintre trèmuls sepulcres d’algues i sorra fina.

Mira i recorda. El sol deixa en la neu
els seus esclops vermells, una barca deixonda
un somni d’au i fronda
i passen núvols blancs… Tot roman i és adéu!…

Oh sobretot recorda! Viu per la teva estela.
Car la flama és senzilla, com senzilla és la vela.



AGUSTÍ BARTRA,  “Ecce homo”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

dilluns, 8 de setembre del 2014

A la meva filla


La seva mà radiant m’encercla el dit,
la meva filla, mentre caminem ara junts.
Sentiré ja per sempre un anell invisible
envoltant aquest os amb llum: quan ella sigui
molt lluny d’avui com ja ho són els seus ulls.




SIR STEPHEN SPENDER, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Joan Curbert Soler, Edicions 62, Barcelona, 1994.

dissabte, 6 de setembre del 2014

La passa

No pot, la passa,
ser més que impuls i fase
del camí verge.


Alexandre Planas

Si ets objecte

Si ets objecte
la llum et transfigura
i et fas obstacle.


Alexandre Planas

dimecres, 3 de setembre del 2014

Germinació

         

Sóc el no-res cosificant-se,
tenyint-se en la complexitat.
Sóc forma i llum, horitzó
i so ininterromput d’ésser vivent.
Sóc un infinit puntual, amb lloc
i present. Sóc un blau.
I tot, indesxifrable, realitzant-se.


Alexandre Planas

dilluns, 1 de setembre del 2014

Sa figuera verda


He acomplert el meu somni
de tenir un solitari
terreny verge en el camp.
He comprat un poètic
paisatge menorquí.
Ara faig paret seca
i desbrós de brutícia
velles tanques que el temps
ha florit d’abandó.
En el fons el que vull
és poder fer-hi versos,
lliure, enfora del món.
Aquí puc ser un secret
eremita salvatge
i escriviure tranquil
com un nou Thoreau illenc.
He penjat uns quants nius
per a ocells i he sembrat
en filera un camí
medieval de xiprers.
De moment no escric gaire
ni llegesc com abans.
Tot el dia llev còdols.
Com a mínim dorm bé.
No hi ha insomni que valgui.
De cruixit, ni em desvetll.
Quan em mir adobant
amb tendresa la terra,
fent paret o cavant,
veig profunda i austera
la mirada de Tolstoi.
Ell va dir que l’ofici
d’escriure corromp l’ànima
i va fer, per fugir-ne,
a estones de pagès.
Il·lusos ens servim
amb goig de les paraules
i al final acabam
desvalguts esclaus seus.
Cal ésser demiürgs.
Poesia i poema
no són sempre el mateix.
Religió, màgia, mística,
exercici verbal,
constel·lació de signes
o missatge formal?
Tot és simple i senzill.
Ja no cal travessar
cap carrer per fugir,
com Quasimodo amb versos
dins l’abric curt, de casa.
Tot està més que dit.
El futur d’atzucac
que en els murs de marès
tenia culs de bòtil
s’ha obert camps a través
entre tanques d’ullastres.
Sé que açò és ser feliç.
Podaré les figueres.




PONÇ PONS,  “Pessoanes”, Editorial Bromera, València, 2003