Com a l’atzar el bus dins
l’obaga volta marina
fa el seu vol invertit amb
l’esperança anhelant
de la gran perla perfecta que
li serà salvadora,
cert, però, únicament d’un i
deu nacres banals:
m’he llançat, oh celestes!
dins molta impensada alegria,
i el seu corn més profund mai
gairebé m’ha transmès
l’eco irisat de la vostra
rialla feliç que allibera;
i he explorat, germans, quanta
mortal veritat,
sense arrencar de l’entranya
innombrable el mot que hi dormia,
l’incalculable mot, pur en
l’espera dels déus!
Ah nocturna amor, quan prop
teu sóc ànima sola,
he davallat amb mi, somni per
somni avall,
ombra per ombra del son
descobrint les mortes figures
del passat pueril, fins on
naixia el destí
amb invisible figura; i és una
entre moltes vegades
que retornava a tu, dona, pel
súbit esglai
de tocar com un fruit la
divina dolçor reservada
d’un absolut oblit que és
nodriment i valor,
no ceguesa i caiguda. És
íntima tota innocència
i anterior. Amants, oh si
sabéssiu, amants!
Dolces amb insistència
imperiosa de flama
semblen les vostres mans una
abundància collir
que excedeix reialment la
vostra reial desmesura;
fins que defalliu. No. Si
goséssiu saber
tant com goseu posseir! De
quina més noble harmonia
sou els il·luminats, el
vehements escultors!
No, la final lassitud d’aquell
que travessa un gran somni
i de sobte ha arribat (oh! la
més pura és morir)
no és el vostre repòs, amants,
quan amb ulls gloriosos
i satisfeta set, únicament
contempleu,
simple en sa llum contempleu,
renascut de l’obra inefable,
més present i més nu oh! que a
les mans i que al goig,
el bell cos amorós. Us
meravelleu, però sense
esbalair-vos. És sols un
retrobar: de més lluny
que de vosaltres mateixos i
que de la Faula. Aleshores
sou dins la plenitud i dins la
idea d’un món
fet per a l’estiu i el triomf
fastuós de la terra
i l’esplendor fluvial. Per no
més perdre-us, cloeu
tendrament els ulls i seguiu
acreixent-vos en l’alta
visió que heu creat. Ja com un
somni, però.
Fins que us despertareu com
d’entre vivents per a un somni
entre adormits. Recordant;
sense saber: recordant.
CARLES RIBA, “Elegies de
Bierville”, Edicions 62, Barcelona, 2005.
Els
versos imparells d’aquesta elegia són hexàmetres i els parells són elegíacs. Tan l’un com l’altre consten de sis accents
principals. Els hexàmetres són femenins i els versos elegíacs masculins. El peu
mètric d’ambdós és el dàctil, que pot ser d’estructura TAA o bé TA (T: síl·laba
tònica; A: síl·laba àtona). És a dir, els versos han de començar sempre en
síl·laba tònica. En català, però, com que no són abundants les síl·labes
tòniques a principi de mot, Riba es pren la llicència de no utilitzar-la sempre,
tot i que s’ha de comptar (i s’hauria de marcar en recitar-les). En el vers elegíac, a més, entre el tercer i
el quart accents no hi ha síl·labes àtones, de manera que podria quedar de la
següent manera: TAATAATTAATAAT.
Cinc cèntims sobre la temàtica: al principi del poema, el poeta, immers
en una situació de recerca d’ell mateix (es trobava a Bierville, exilat), cerca
el mot (la perla) en les profunditats (el jo). Després se centra en la relació
amorosa i el passat (el record): són mitjans gràcies als quals hom pot crear i
saber (sobre el jo).
Corn. m. [ZOI] Mol·lusc
gastròpode del gènere Murex, amb la closca arrodonida i l’obertura
proveïda d’un sifó.
