divendres, 31 de gener del 2014

Temps




Torna’m, ah, torna’m als anys

de la noiesa,

                               amb els amics

a la riera, amb els passeigs

i les pistes de tennis

                               i el ping pong.

                                                               No. No.

Torna’m a la furiosa

passió que de mi va fer un altre.

Ja no seré mai més el noi

que feia jocs.

                               I me n’alegro.


“Vent d’aram”, Joan Vinyoli, Els llibres de l’Ossa Menor, Barcelona, 1976.

Reminiscència
de la mort i la vida,
que es juxtaposen.


Alexandre Planas

dimecres, 29 de gener del 2014

El riu inexorable



Poc abans d’un gran viatge

―un viatge de debò, fora de casa,

no pas una metàfora― se’m feia urgent d’esborrar

un mal record de la més atroç de les dones,

coneixedor, per experiència, que és sempre l’últim cos

el que per bé o per mal perdura en la memòria.


Amb el temps comptat vaig llançar-me a destruir-lo

amb d’altres cossos, coneguts els uns, incerts els de més,

fins trobar-ne un a la mesura del meu desfici.

Nostàlgia de la seducció ofegada!

He esborrat, certament, el meu mal pas anterior,

però amb un oratge que s’ha endut, també,

les ganes de ser a qualsevol altre lloc,

les meves ironies s’ha endut, se m’ha endut a mi mateix

a la força de la seva existència,

i el meu nou drama lluny d’aquí m’enduré com a record.


MIQUEL DE PALOL, “Encara mor aquella primavera”, Llibres del Mall, Barcelona, 1981
El hombre que no sabe hablar más que de dinero...que no piensa más que en forma de dinero, ése es el Hombre del Fin de la Historia.

AGUSTÍN GARCIA CALVO, "Análisis de la Sociedad del Bienestar", Ed. Lucina, Zamora, 2007.

dissabte, 25 de gener del 2014


El temps s’escola.
Instant imperceptible,
on vas quan fuges?


Alexandre Planas

divendres, 24 de gener del 2014

cançó del risc


Si visc no visc.
L'amor del risc,
com m'abellia!
No l'he cercat;
me l'han donat
quan no el volia.
Si visc no visc,
que temo el risc
i sa mentida.
El cel és d'or
i, ardent, el cor
no vol cap brida.
Però hi ha el risc:
si visc no visc.

Per una treva
per un oblit,
dono el neguit
amb clau i lleba.
No fos el risc...
Si visc no visc.
Vés onsevulla,
passa la mar
-per quin atzar?-
la mar que rulla
paranys i risc.
Si visc no visc.

Ni mar ni treva
ni l'or del cel.
La meva arrel,
si es torç, no es lleva.
Perquè, en el risc,
si visc, no visc.
Donaré ombra,
donaré flors,
fora del clos.
Feina sens nombre
dirà que visc.
Quan el gran risc
vindrà a topar-me,
amb cor segur,
sense ningú,
sabré lliurar-me
al risc, al risc!

CLEMENTINA ARDERIU, "Contraclaror, antologia poètica", Horsori Editorial, Barcelona, 2008.


Poema de versos de quatre síl·labes rimats en sèries de quatre versos ABBA, femenins els A i masculins els B. Entre aquestes sèries s'hi intercalen dos versos que rimen amb risc.

Entro aquest poema perquè me l'ha recordat el joc del marro o riscat. L' essència del joc és el risc. És jugant amb el risc, que pots guanyar: el risc que enganya, el risc que fa viure. També la vida és part del joc. Arrisca't  o Arriscat, tal vegada d'aquí ve el nom.

dijous, 23 de gener del 2014

Quan no es té l'orgull inofensiu d'explicar les coses als altres, és que es té la vanitat idiota de creure's incomprès.

JOSEP PLA

uns quants haikus de Miquel de Palol



Passa l’ocell:

la fressa de les ales

és al passat.



Glaç de navalles:

cruel indiferència

de les muntanyes.



Salten del full,

enfrontats, un desig

i una mania.



Fins jo m’ho crec:

la fingida virtut,

que bé que em surt!



Lleu fregadissa

és el pas de la lluna

entre les branques.



Diu el rellotge:

totes fereixen,

l’última mata.



S’obre la porta:

avui jo, demà tu.

Es clou un somni.



Després de veure

la mort de tan a prop

li he dit: ―M’estimes?


MIQUEL DE PALOL, “Encara mor aquella primavera”, Llibres del Mall, Barcelona, 1981

dilluns, 20 de gener del 2014

Els jocs



Viure en un barri extrem, ens indueix

a caminar inquiets, com si volguéssim

trobar un racó de certitud, algun

sentit més ferm que l’envà de cantell

i el munt de bigues menjat per la crosta

de pols i pluja vella, i la botiga

dels gelats, amb les nenes que patinen

pel davant, i són sis per un parell

de patins estridents. M’arribo fins

el club de tenis Barcelona, que és

un club de rics, i vaig mirant els cotxes

que s’arrengleren a la porta, plens

de la voluntat bona d’ésser cotxes

de rics: com si diguéssim, de tenir

una certa ànima. Hi ha un MG

d’esport, del nou model disminuït

que no fa gaire vaig llegir que ha estat

fet per une certaine couche d’acheteurs

qui trouben les modèles existents trop chers:

i vol dir els rics barcelonins, suposo.

Vaig vorejant la tanca. En un cantó

hi ha un court mal disposat, on es confinen

els nens principiants, i sempre els cauen

pilotes fora. Surt el nen, tot ros

(i blanc immaculat, car en el joc

no hi posa prou convicció). S’esvera

quan veu a fora uns garrofers dramàtics

i uns nens molt bruts que juguen al futbol

tan malament com ell al tenis: més

vivament, això sí. Coneix la por

i de la porta estant busca amb els ulls

la pilota, i no deixa el seu recer

fins que l’ha vista. La plega i se’n torna

corrents, mort de vergonya si ensopega

i s’alça el crit golut de la canalla

que aguaitava una taca de l’albat.

                Vaig passejant, i ara sé on em porto.

Hi ha un altre camp de joc, al pati d’una

fàbrica de productes farmacèutics.

Aquí juguen al bàsquet, al capvespre.

Homes i dones junts, van allargant

el dia tant com poden, sota els flocs

de grisor eixuta que atepeeix.

No pilotegen de per riure. Riuen

però juguen al bàsquet, i s’entrenen

pel joc d’equip, provant posicions

al camp, i variant-les i lligant-les.

M’agrada de fixar-me en el treball

d’una noia. Massa alta. Du un mallot

de ratlles fines, grogues i vermelles.

No és bona quan vol tirar al cistell:

té sort si la pilota se li adorm

a l’anella de ferro, i els instants

s’allarguen. Si cau dins, vençuda,

la noia llança un crit i una rialla:

té la veu aspra, com els grans ocells.

Però combina bé i té un bon amic

pel joc: qui millor juga de tots ells.

Rep la pilota de la noia i no

la juga: ella de sobte arrenca a córrer

i rep la bola desmarcada i, justa,

la torna i, just, ell tira suaument.

Jo, com que sóc un doctrinari, ple

d’odis intel·lectuals, no sé deixar

que no vulguin dir res quan es distreuen,

cansats d’empaquetar o d’escriure a màquina.

Si ara me’ls miro i sento simpatia

per ells, vull creure que ells em fan sentit

dins el joc dels sentits que a mi em distreuen

per bé que els tinc molt mal lligats. Vull creure

que els moviments precisos d’aquests cossos

fan un bon precedent, no sé de què.

“Les dones i els dies”, Gabriel Ferrater, Edicions 62, Barcelona, 1972.

Versos blancs decasíl·labs
La negreta, meva, ressalta simplement els mots relacionats directament amb l'esport o el deport.

diumenge, 19 de gener del 2014

No el puc nodrir!...



Cansat, sens esma, els ull cremosos

i en el cervell sentint-s’hi un mall

que li repica nit i dia:

«No hi ha treball!... No tens treball!...»,

se’n torna a casa el pobre obrer...

L’escala és fosca, vella, humida,

i al pis hi plou com al carrer.


En un racó, tota arraulida,

plora que plora la muller.

I el seu gran plor desesperat

s’abisma en la tremenda obscuritat.


A les palpentes el pobre espòs

quina beguda així que arriba!


A les palpentes s’abracen els dos

plorant a llàgrima viva!

―...Què tens?

 ―Què no tinc, pots dir!...―

fa ella, de tristesa ennuegant-se.

―El fill se’ns mor!.... No el puc nodrir!...

El fill té fam i els pits van assecant-se!...

Val més no néixer per viure així...―


Dormia amorrat en el pit de la mare:

el pobrissó es desperta amb un plor punyent.

En les horribles tenebres, el pare

se mossega els punys rabiosament.


RAFEL NOGUERAS OLLER, “Les tenebroses”, La Breu Edicions, Barcelona, 2010. 1a edició a Publicacions Joventut, Barcelona, 1905.

Només sabem la veritat sabent-ne la mentida

CARLES CAMPS MUNDÓ

No sóc prou pobre per a tenir-te,
no sóc prou ric per a perdre’t…

Represa del meu amor



La llum i l’ombra no s’oposen pas:

ell és la pura força on tot comença,

el fulgurant instant que fa d’enllaç

entre la veritat i l’aparença;


El meu amor mou constel·lacions,

la seva llei profundament governa;

ell omple de llavors el bosc dels mons,

la seva llum és una festa eterna;


Té invisibles arrels enllà del temps,

restitueix la terra al seu principi;

no coneix pas els oposats extrems.

I no hi ha fruita que no hi participi;


ni pètal, ni la vida, ni la mort;

arriba als astres purs la nostra sort.


JOAN BROSSA, “Cappare”, Edicions Proa (Els llibres de l’Ossa Menor), Barcelona, 1984


Sonet de versos decasíl·labs. Definició d'amor. Descripció del seu poder.

dissabte, 18 de gener del 2014


El mite de l’instant

isolat del transcurs.

L’instant viscut a part.

L’instant vivent en si

com a triomf del goig.

L’instant sense cap nom.

El somni de l’instant

supressor del succés

i del dolor del temps.

L’instant eternitzat

en la suspensió

del moviment del món.

L’Instant Total, exempt,

com si l’espai, divers,

de cop fos unitat.

Però només l’instant

sense cap més instant

és un instant i prou.

Només l’instant de mort

és realment l’instant

que dura un sol instant.

Només morint la veu

viu sense poder dir

cap altre instant després.

¡El temps com a desig!

 

CARLES CAMPS MUNDÓ, “L’Oració Total”, Edicions Proa, Barcelona, 2013

 

Poema d’hexasíl·labs masculins ritmats, uns, amb accents a la 2a, 4a i 6a síl·labes, i, uns altres, a la 3a i 6a. Aquest ritme tan marcat suggereix, potser, el caràcter puntual de l’instant.

dimarts, 14 de gener del 2014

Tennis



 Creuament de mirades,
gosadia del mot;
tibada llargament,
la ballesta es projecta:
ace.

Maduren els pomers,
s’eixamplen les dreceres;
les hores s’entrelliguen
en un combat de pells:
smasch.

Projectes oposats,
vetllades taciturnes;
la rutina fa presa
als fonaments del somni:
break.

Un gest que no s’adiu,
un malentès eteri...,
la tempesta esmicola
els últims gallarets.
match ball.

Repòs involuntari
i un temps d’entrenament,
fins que dicti l’atzar
la propera contesa.


“El tomb de les batalles”, Miquel Lluís Muntaner, Papers de Versàlia, Sabadell, 2009

dilluns, 13 de gener del 2014

Judas eligió aquellas culpas no visitadas por ninguna virtud: el abuso de confianza y la delación. Obró con gigantesca humildad, se creyó indigno de ser bueno...

JORGE LUIS BORGES

dissabte, 11 de gener del 2014

Penediment



Conta’l, aquest penediment, certament honest,

però perillosament parcial, perquè sigui temperat.

No et facis retrets ni et turmentis tant del passat.

No et donis tanta importància a tu mateix.

Més petit fou el mal que feres

que no et penses; molt més petit.

La virtut que ara t’ha portat al penediment

ja era amb tu aleshores, latent.

Vet aquí que un fet que de cop

revé a la teva memòria explica

la causa d’una acció teva que et semblava

no lloable, però ara es justifica.

No confiïs absolutament en la teva memòria;

moltes coses has oblidat ―diferents petites coses―

que et justificaven a bastament.


I no pensis que coneixies tan bé

el qui era injust. Devia tenir mèrits, que ignoraves,

i per ventura ni tan sols eren rapinyades aquelles

que et penses (per ignorància de la seva vida)

que eren terribles ferides produïdes per tu.


No confiïs en la teva fràgil memòria.

Tempera el penediment que sempre és

parcial contra tu fins a l’embolic.


C. CAVAFIS, “Poemes ocults, renegats i incomplets”, Trad.: Antoni Avellà Mestre i Bartomeu Garcés i Ferrà, E. Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca, 1998

Que trist aquest mínim de consciència...



Que trist aquest mínim de consciència,

aquest no saber-nos retrobar

en albes ja caigudes, nàufrags

en un desempar de vespres, de besos

en suspens lliurats als astres, de pactes

segellats per mans glaçades.


JOSEP MARIA FULQUET, “Perillosa riba” Edicions 62, Barcelona, 1978

dimarts, 7 de gener del 2014

Aniversari al Bar Castilla


Els dijous paella, petita festa
pagana i vulgar com els anys que passen.
Carrers buits i un sol ardent. Foc que crema
els dies i la memòria, tan dèbil
que gairebé es perd entre bambolines.
Sempre ha estat així. L’home en solitud
no pot fugir per molt que ho disfressi
amb fulls de calendari. Els espasmes
del record són com dalles perdurables.
Tots som víctimes del nostre passat
i el present que ens acull és ben volàtil.
Demà és un secret guardat als oracles.
Les notícies parlen de dos nous morts
i ben poc que s’ho pensaven. Per ells
alço el meu got i demano el compte.

Aquesta és l’illa del nàufrag vestal.

RAFAEL VALLBONA, “Al Raval”, Viena Poesia, Barcelona, 2000

dilluns, 6 de gener del 2014

Aquells que reprimeixen el seu desig són els que tenen el desig feble, prou feble per a ésser reprimit…i el desig reprimit de mica en mica va tornant-se passiu fins a no ésser més que l’ombra del desig.

WILLIAM BLAKE

diumenge, 5 de gener del 2014

La bonhomia




La bonhomia, és o no és una qualitat? Socialment més aviat és considerada un defecte: s’associa a estupidesa. I no ho és. No ho és encara que s’ajunti amb la feblesa (en què no ets capaç de defensar-te) i no ho és tampoc (si te n’adones) quan el resultat d’una situació és que hi surts perdent arbitràriament.

Perquè, ¿què vol dir "sortir-hi perdent": que se n’aprofitin, del teu esforç? Si, per una banda, és el cas que aquest esforç no et sap greu (fins i tot el necessites), segurament aquest aprofitar-se acabarà sent un problema de l’altre que no t’incumbeix. Si, per altra banda, el teu esforç t’ha suposat una despesa d’energia que et voldries estalviar, és molt probable que aquest factor mateix t’estimuli a saber-te’n defensar, dels aprofitats.

Ser conscient que algú t’està agredint, fer-ho saber i, en última instància, defensar-te'n, és el llindar que mostra que ser bo no és ser babau.

La bonhomia no va associada intrínsecament a l’estupidesa ni a la debilitat. I és clar, a més, que és una qualitat: és el contrari d’enganyar, és el contrari d’abusar, és el contrari de cobejar. És la preocupació per l’altre, és l’oferiment constant al reclam dels altres, al reclam del món.

I és aquest darrer aspecte que fa de la bonhomia un tret indispensable per al geni i la creativitat: és per bonhomia, que es produeix el desig d’entregar, de construir, de recuperar, d’expandir… desinteressadament, en qualsevol combinació de realitat.

Tant la bondat com la intel·ligència (i com totes les qualitats humanes) parteixen d’una base innata que es pot modificar amb l’aprenentatge. La tendència a un excessiu egoisme o a un excessiu sentiment de superioritat, per exemple, es poden compensar per acumulació d’experiències, informacions i raonaments que desemboquin en una actitud ètica.

Considero, per altra banda, que partint d’una elevada intel·ligència és més difícil de ser bo: ¿no hi ha, efectivament, més perill de vanitat, d’afany de poder, d’ànsia d’aprofitar-se’n, etcètera, si es disposa d’una agudesa mental i d’una capacitat intel·lectual altes? És, per tant, doblement meritori ser bo quan s’és intel·ligent.

Potser, finalment, la bonhomia sigui molt més que amor.

En una entrevista pregunten a Salvador Espriu si considera que la intel·ligència és la qualitat humana més important (és evident que l'entrevistadora volia afalagar Espriu) i que, en cas que la resposta fos afirmativa, que com la podem avaluar. Espriu respon que no. Que la qualitat humana més important és la bondat i que la intel·ligència n'ha d'estar subordinada.


Alexandre Planas

entrevista a Espriu (minuts 14 a 16)

dues versions dels "proverbis de l'infern"



En el temps de la sembra, aprèn; en el temps de la sega, ensenya; a l’hivern, frueix.

Mena el teu carro i la teva arada per damunt dels ossos dels morts.

El camí de l’excés mena al palau del Seny.

La Prudència és una vella verge rica i lletja, a la qual la Incapacitat fa la cort.

El Desig no seguit de l’acció genera la pestilència.

L’ocell no vola mai massa alt, quan vola amb les pròpies ales.

L’acte més sublim és el de situar un altre davant d’un hom.

Si el foll perseverés en la seva follia, trobaria el Seny.

Insanitat: màscara de l’orgull.

És amb les pedres de la Llei que hom ha bastit les presons i amb les teules de la religió, els bordells.

El foll egoista i somrient i el foll trist i sorrut seran tinguts tots dos per gent de seny, i serviran de garrot i de flagell.

Evidència d’avui, imaginació d’ahir.

Cisterna recull, fontana desborda.

Estigues sempre a punt de dir la teva opinió, i els vils t’evitaran.

Qui ha permès que te li imposessis, et coneix.

Només coneixeràs si n’hi ha prou quan hagis conegut, d’antuvi, quan n’hi ha més que prou.

Ulls de foc; badius, d’aire; boca, d’aigua; barba, de terra.

Pobre en coratge és ric en malícia.

Als agraïts, les mans plenes.

 Si els altres no haguessin estat folls, nosaltres tindríem el deure d’ésser-ho.

 L’ànima del gaudi dolç no pot ésser sollada.

 Testa, el Sublim; cor, el Pathos; genitals, la Bellesa; peus i mans, la proporció.

 Com l’aire a l’ocell, o el mar al peix, el desdeny a qui el mereix.

 La veritat, no pot ésser mai dita de tal manera que sigui compresa i no creguda.

WILLIAM BLAKE, “Les noces del cel i de l’infern”, (trad.: Agustí Esclasans) Quaderns Literaris, Barcelona, 1935



Al temps de la sembra aprèn, a la collita ensenya, a l’hivern regala’t.

Fes anar carro i rella per sobre els ossos dels morts.

La via de l’excés mena al palau de la saviesa.

La Prudència és una vella i lletja fadrina rica festejada per la Impotència.

Qui desitja i no fa, cria pestilència.

Cap ocell no s’enfila gaire amunt si ho fa amb les seves ales.

No hi ha acte més sublim que fer passar un altre a davant teu.

Si el boig hagués persistit en la seva bogeria s’hauria tornat savi.

L’orgull del paó és la glòria de Déu.

Les presons són fetes amb les pedres de la Llei, els bordells amb els maons de la Religió.

El beneit que somriu satisfet d’ell mateix, i el beneit malcarat que arrufa les celles s’han de prendre tots dos per savis perquè puguin fer de garrot.

El que ara s’ha demostrat abans ja va ser imaginat.

La cisterna reté, la font sobrevessa.

Estigues sempre a punt de dir el que penses i l’home baix t’esquivarà.

Qui t’ha suportat que li pugessis al damunt et coneix.

Mai no sabreu quan ja n’hi ha prou si no coneixeu  quan ja n’hi ha massa.

Els ulls de foc, els narius d’aire, la boca d’aigua, la barba de terra.

Feble en coratgia fort en mauleria.

El captaire regraciador s’emporta molta collita.

Si d’altres no haguessin estat ximples, en seríem nosaltres.

L’ànima en delícia no serà mai sollada.

El cap Sublim, el cor Pathos, els genitals Bellesa, mans i peus Proporció.

Com l’aire a l’ocell o la mar al peix, el menyspreu al menyspreable.

La veritat no podrà mai ser dita de manera que sigui compresa i no sigui creguda.



WILLIAM BLAKE, “Les noces del cel i de l’infern”, (trad.: Segimon Serrallonga) Jardins de Samarcanda, Barcelona, 2012