dimecres, 31 de desembre del 2014

L'home, unitat funcional

El hombre, en la unidad de su funcionalismo cerebral, es un complejo: tiene varias facetas fundamentales, es una energia que ve, afecto que rechaza o se adhiere a lo concebido y voluntad que cuaja en actos lo percibido y amado.


FRANCESC FERRER I GUARDIA

dijous, 25 de desembre del 2014

L'egoisme

…Aparecen en mi como ingenuidades del desacierto; por ejemplo, aquella creencia de que «no egoísta» y «egoísta» són términos opuestos, cuando en realidad el mismo ego [yo] no es más que una «patraña superior», un «ideal»… no hay ni acciones egoístas ni acciones no-egoístas: ambos conceptos son un contrasentido psicológico.

FRIEDRICH NIETZSCHE

dimarts, 23 de desembre del 2014

Romero solo

Ser en la vida romero,
romero solo que cruza siempre por caminos nuevos.
Ser en la vida romero, sin más oficio, sin otro nombre y sin pueblo.
Ser en la vida romero… sólo romero.
Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo,
pasar por todo una vez, una vez solo y ligero,
ligero, siempre ligero.

Que no se acostumbre el pie a pisar el mismo suelo,
ni el tablado de la farsa, ni la losa de los templos
para que nunca recemos
como el sacristán los rezos,
ni como el cómico viejo
digamos los versos.
La mano ociosa es quien tiene más fino el tacto en los dedos
decía el príncipe Hamlet, viendo
como cavaba una fosa y cantaba al mismo tiempo
un sepulturero.
No sabiendo los oficios los haremos con respeto.
Para enterrar a los muertos
como debemos
cualquiera sirve, cualquiera… menos un sepulturero.
Un día todos sabemos
hacer justicia. Tan bien como el Rey hebreo
la hizo Sancho el escudero
y el villano Pedro Crespo.
Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo.
Pasar por todo una vez, una vez solo y ligero,
ligero, siempre ligero.
Sensibles a todo viento
y bajo todos los cielos,
poetas, nunca cantemos
la vida de un mismo pueblo
ni la flor de un solo huerto.
Que sean todos los pueblos y todos los huertos nuestros.


LEÓN FELIPE, “Versos y oraciones de un caminante”, 1920.


Toni Carnicé, professor de l'assignatura Formació i Orientació Laboral, al Cicle Formatiu de Grau Superior d'Animació d'Activitats Físicoesportives, en l'Institut del CAR de Sant Cugat, ha recitat aquest poema, avui, 23 de desembre, en el moment d'entregar les notes als seus alumnes.



dissabte, 20 de desembre del 2014

Crist de Port-Royal

No estic enclavat perquè la mort és inevitable
sinó perquè convé.
¿No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament de no tenir por?

Abans de dir “estimeu-vos”,
sobretot abans de dir “edificaré la nova Església”,
tot de vegades he dit “no tingueu por”.
I mai no ho has pres com un manament.
I el primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals.
Que el teu cos de cada dia menys s’assembli al d’un animal.

Si tens por, és perquè no saps que passarà.
I, si no saps què passarà,
és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són intel·ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest camí:
s’hi passa gana, solitud, intel·ligència,
injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Mira’m: convenç-te que els qui volen ser elegits són pocs.
Mira com dono la sang
en un invisible incendi de les capacitats de patir;
i compara-ho amb els grans discursos dels doctors en mi.
Tot és possible,
menys posar-te públicament de part meva
sense que et passi res.
Si res no et passa,
és que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.

Mira’m: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil·litat.
I no parlis gaire;
actua en representació de tots els altres,
ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.
Jo ho vaig fer així, i el pare em ressuscità.

No et capfiquis amb les paraules. No t’he salvat amb paraules.
Mira com t’he redimit: era pobre com ser normal;
feia alhora dues coses tan difícils
com són créixer i fer la voluntat del meu Pare.

Vaig tenir divuit anys, com tu,
i, guardant-los per al meu Déu, vaig redimir els divuit anys del món;
a trenta anys, quan vaig haver conegut les creixences,
el buit, la necessitat i la flor d’un home entre homes,
vaig deixar els pares, l’ofici, el poble;
res dins aquesta butxaca, res dins l’altra,
me n’anava per la carretera
literalment a la bona de Déu, a donar la cara
i, a lluitar contra el mal, sense explicar-ho mai.
Veig que no em preguntes
per què vaig deixar el mal sense explicar.
En el teu silenci hi ha el penediment
que sap fins a l’arrel com varen ser creades
les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre.

Digues al pare Alfred Rubio que el mal és un resultat de la Història,
no pertany al misteri, i per això no el vaig explicar.
Trobava unes cames marcades amb pòlio per la història,
perdonava en elles els crims de la història,
i caminaven.
Venia a mi un home amb la vista de pedra,
perdonava en ella la història
i donava arbres als seus ulls.
Em topava amb un cos mort,
li donava vida meva i l’aixecava de bell nou
de cap a l’ofici de viure,
i de cap a l’ofici misteriós de ser de la meva època,
de conèixer-me personalment,
sovint sense tant de gust de part seva,
perquè hagueren de veure com era detingut per la policia.
Et vull dir amb això que el mal queda explicat amb la curació.

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t’ho revelarà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?

Si no deixes de ser pobre,
seràs sempre superior al món i al poder,
i endemés es veurà.
El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix,
el pobre és literalment una aparició, com un fantasma,
i és per causa meva.
Deixa’m aparèixer, doncs.
Prou saps tu que ets el meu passaport.

No. No em parlis dels teus pecats personals,
perquè des d’aquesta creu només existeixen els de tot el món.
Lluita, si pots, i si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

BLAI BONET, “L’Evangeli segons un de tants”, Editorial Moll, Mallorca, 1991.




Jesucrist es dirigeix a en Blai des de la creu. Li revela les seves motivacions i en desvetlla les claus. L’interpel·la directament en alguns moments. En d’altres, sentencia per a tota la humanitat. No deu ser el mateix Blai que, desdoblat, s’interpel·la a si mateix? Ho sembla explícitament quan el to inicial canvia per a simular que vol explicar
alguna cosa concreta sobre la seva vida (però, no és la vida d’en Blai?). Corprenedor, emotiu i altíssim intel·lectualment, amb una riquesa de matisos, de registres, que el fan molt complicat de recitar: cal ser en Blai mateix, és clar (no Jesucrist), per a interpretar-lo.


Amb una profunda (i curiosa, certament) alegria constato, finalment, la completa identitat entre els plantejaments morals d’en Blai i els que fins ara jo, d’una manera força maldestra, havia provat de formular-me. Me’n declaro, per tant, prosèlit, d'aquest Evangeli segons Sant Blai.

Alexandre Planas

dijous, 18 de desembre del 2014

Discòrdia

Poeta i fangador só
i en tot faig feina tan neta
que fango com un poeta
i escric com un fangador
JACINT VERDAGUER

No hi ha manera de ser en punt
per arrencar. Un dia és l’un,
que no sap si avui fa fred
(―vaig a buscar el braçalet?)

i sempre és l’altre, que li ve
de cinc minuts.
                        ―Pot ser que volar
damunt la bici fes buidar
i jo notés que no ho vaig fer?―.

És el que hom sent. S’està bé
a quarts de vuit per la pineda,
tots quatre amunt.
                                   ―Era la cleda,
no pa de vida, el que digué

el lema―.
                Ganes de parlar.
Munt de ferralla! Fóra imant?
―Per què ho tapen?
―Ves badant!―.
L’Oncle Cenç ―fart, potser― se’n va.

Es pot tenir càncer d’amor?
Només és tos: veu un conill!
Si fos sexe, només, millor.
Es complica, pro, si hi ha fill.

Al coll des d’on es veu Terrassa,
el Ferran salva un gos de ser
aixafat. Jo l’esperaré.
Ells dos ja són baix (corren massa).
            ―Ens fotem pel Quart Cinturó?
La independència és això...
            ―Doncs depenguem! ―reflexió―
així, frenats, conservarem la flor―.

Però no va així: un altre pot
s’omple i aquí amb un pam de nas.
A Viladecavalls, un pas
hem de fer: no hi ha pa, no es pot

esmorzar. Truita i fuet,
finalment, sembla oficial.
            ―No entenc ―exposa― els que el Mal
passen per Bé. És, crec, fuet

(però no en tindrem) la guerra.
            ―Depèn de com, l’esquerra,
es mogui: el Front Nacional
pot tornar a ser fatal

si no hi ha el PSC.
―Nem!
            ―Arribarem bé―.
Fem molinet fins al Congost.
            Pujant Sant Andreu sembla agost.

Sap greu no haver-nos aturat
a dir-te adéu, Besavi:
tu sempre, acabi on acabi,
tens un mot, un gest: fas forat.

Dir-te que no hem acabat bé
sembla que pel planter:
se’m pren per egoista.
Caic, doncs, de camperola llista.



Alexandre Planas, juliol 2010, Viladecavalls





dissabte, 13 de desembre del 2014

si verge

Pel teu pit solca
un riu i el vent regolfa
en el si verge.

Alexandre Planas

dimecres, 10 de desembre del 2014

Combat d'amor

Em té l’amor tan subjecte al seu regne
que ara la nit m’és congost o planura;
erm, el boscam, tot d’incerta tenebra.
Temo la mort que les passes m’atura.

¿Qui, de l’amor, els penyals i congestes,
de cert coneix, i les balmes? Obscura,
la nit s’afua. Rocalles esquerpes,
fosques cruïlles de llamps i malura.

En creu l’amor em tenia i em té.
Sóc vianant que la creu no conjura.
Reto homenatge, en paratge foscant,
al viu punyal que l’amor em procura.

Més foc al pit, més foc al pit, més foc
al pit! L’amor, ¿fa patir, si fulgura?
I el cel, ¿no pot, de tants núvols, obrir
un diamant, fosc de neu i sutzura?

Al pit, joiell conquerit! Sóc cabdill.
Tota de nit és la meva armadura.
Negre com sóc, ni la nit em reté.
És fosc ivori la meva figura.

L’amor té signes i emblemes. La nit:
astres glaçats en heràldica pura.
Mou un navili l’alè de l’espai.
Blau, sóc l’abisme, i l’abisme m’endura.

Ha de ser negre aquest blau. I demà,
tot fosc d’abisme, com eina madura
─la llum als pàmpols, de mort averany─,
del fosc imperi d’amor tindré cura.


PERE GIMFERRER


https://soundcloud.com/alexandre-planas-ballet/combat-damor 

dijous, 20 de novembre del 2014

Perquè no sé si m'enganyo

Perquè no sé si m’enganyo
jo planto cara a la por:
callar, no tenir raó,
saber per què, llosc, m’afanyo.

Avui fa fred i és maig.
Avui tu m’has fet miques:
mira’m als ulls, supliques,
i el meu rostre hi desfaig.

Alexandre Planas

diumenge, 16 de novembre del 2014

Octubre

Antany, era l’estiu,
en aquell foc, en aquelles ardències,
que es movia la meva fantasia.
Ara em decanto a la tardor
d’un color que embriaga.
Em plau el temps cansat
de les veremes fetes.
Res ja no se m’adiu,
res no em consola ja,
en aquest aire que fa olor
de most i vi,
en aquest vell sol de l’octubre
que il·lumina les vinyes saquejades.

Inesperat sol de tardor
que lluus com en un més enllà,
i fas marrades tendres
amb errabunda joia.
Ens trobes abatuts,
acarats al pitjor, la mort a l’ànima.
Heus ací perquè ens plaus,
oh, vague sol supervivent.
No saps dir-nos adéu
i cada matí tornes,
talment un nou miracle,
més bell com més avances,
i ets ací per morir-te.
I amb aquestes diades increïbles
vas component la teva estació,
tota ella una dolcíssima agonia.

VINCENZO CARDARELLI, “Cinc poetes italians”, trad.: Tomàs Garcés, Quaderns de Poesia, Barcelona, 1961.

dimecres, 12 de novembre del 2014

Concòrdia

Avui torna a faltar-ne un.
L'enyorarem quan fem el port:
amb ell sabem que viure és sort,
és pujar ―sempre com a punt

de fer un final.
Passarem l'Ordal
fent el molinet
fins a Avinyonet.

Ah, la carretera de Begues…
així era la nostra!
Avui només en queda mostra,
dels pollancres (―ei! ―poso pegues

―que són plàtans!)
                                   Felicitat
de pedalar…
                        Els pins
d'aquí no s'han ―sembla― esqueixat.
            (El mestre llença endins

una guilla que han aixafat).
            Ho païm ―o no― al terrat:
―Veus aquelles torres d'allà?
―No fan pas mal ―ens volem consolar.

És Hospital de Cervelló,
com s'anomena aquest racó.
            Basarda ens fan ells, però ella...:
sentim que ens xucla, la femella,

si no fos que ―ai!― som monògams.
            Espavilem!, que pedalant,
les penes, els dubtes, se'n van
i l'aire que respirem… com reconforta!

El camí de Torrelles és de terra,
ens avisen. Fem nostra guerra,
nosaltres, i baixem.
                                   Quins ―coi!― cogombres
a Torrelletes! Però aquests horts són ombra

del que foren. No és temps de fangar
però hi convindria, de magencar.
            Avui val més no disputar.
―Sembles l'Absent ―dic jo (i enllà!)


Alexandre Planas, juliol 2010, Olesa de Bonesvalls








dijous, 6 de novembre del 2014

ma solitud



Tal com dos arbres molt semblants
tombats vers el mateix horitzó,
tu i jo ens partim les nodridures
i ens mouen els mateixos vents.

Seré encar sol damunt la terra
ara que he dit el teu nom?
És que he abdicat la solitud
perquè t’he pres entre els meus braços?

Tal com dos arbres veïns,
entremesclem arrels i fulles,
i aquesta brisa que ens travessa
té sols una ànima, una odor.

Ara et prenc en ma solitud.
Ella és tan calma i tan profunda
que el bruit dels nostres dos respirs
és massa lleu per fer-la moure.

Tal com dos arbres vigorosos,
aixequem dins un cel nedeu
dos brolls de saba paral·lels
però eternament separats.

No obstant, així que el vent s’eleva,
dels nostres fullatges confosos
en treu una sola música,
expressió d’un sol desig.


GEORGE DUHAMEL, “Poesia francesa contemporània”, trad.: J. Arús, Edicions 62, Barcelona, 1987

dissabte, 1 de novembre del 2014

Després de la conversa I

Una sensació és la recepció d'un estímul. Un sentiment és el resultat d'aquesta recepció i del seu processament. Un estat d'ànim és una situació personal que depèn d'unes circumstàncies particulars i en què intervenen una diversitat de sentiments. Les emocions són respostes a estímuls: la foscor provoca por, per exemple. D'emocions, n'hi ha unes quantes (por, ira...), de les quals se'n poden derivar d'altres.

Sobre el sentiment (o experiència d'emoció) de l'amor, hem comentat que parteix necessàriament de l'atracció sexual; que, desaparegut l'enamorament (atracció sexual més impuls de possessió i d'entrega), aquest sentiment es nodreix de coneixement, comprensió, identificació amb l'altre, generositat, ajut, incondicionalitat..., però necessàriament, també, d'un cert desig sexual que, no sent tan intens com el de l'enamorament i, sent ara més o menys esporàdic, no s'ha d'apagar mai del tot. I ara, a més, amb un matís importantíssim: l'impuls complementari de possessió i d'entrega ha de respondre a una mesura i un equilibri tals que no corrompin el sentiment.

I una última cosa: aquest amor ha de ser lliure. És a dir, no ha de ser una inèrcia, no ha de mantenir-se per convenció, etcètera. I, a més, s'ha de mirar de descobrir-ne l'autenticitat. La resposta a aquesta qüestió va lligada, per cert, al domini del propi impuls de possessió i d'entrega i al control del de l'altre: s'ha d'estar segur que hom estima a algú lliurement i no perquè l'altre t'ho reclama.

Un amor sa és aquell que aconsegueix gestionar de manera equilibrada tres aspectes: l’expressió d’aquest sentiment (ser capaç d’expressar-lo com a emoció que és, i d’una manera mesurada); la seva experiència (sentir-lo amb una intensitat mínima i, si no necessàriament de manera contínua, sí que s'ha de poder reproduir en el futur, tot i les interrupcions), i el seu coneixement (de forma que hom estigui segur, com he dit abans, que el propi sentiment és lliure).


Alexandre Planas

dijous, 30 d’octubre del 2014

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Els horts



…I la pagesa va i les cull,
provant-les amb la mà,
primer, fluixet, no fos que es malmetessin,
les albergínies que més tard, en el casull,
enfarinades, fregirà a foc lent.
                                               Oh fosca
dels horts a l’hora en què s’acosta
la nit humida, xafogosa,
d’estiu i passen les parelles
ardents, que no tothora saben
com podran fer-s’ho per caçar plaer
dins el vinyar.
                               Però no tot es cou
dessota el ventre, ni tot és impuls
ineluctable vers l’apegalosa
dolçor frenètica.
                          Parlem, ara, asseguts
en la gran plaça del rellotge. Cauen
campanades vermelles.
                                      Aigua en el canal.
Flueix el temps.

JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.


Un amic em fa notar que les albergínies enfarinades s’han de fer a foc viu i no a foc lent. També que, voltant els horts, hi ha canyars i no vinyar.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

La seguretat

            

La seguretat és el sediment
on ara recolzo els peus cansats,
i, allò que faig, contaminat de mi
―capes verinoses d’aquell passat
incomplet―, ha de suportar el vent
de l'imprevist, la llàgrima, el sol,
i resta com a forma
del temps a dintre meu
en cada plec d’oblit.


Alexandre Planas

dijous, 16 d’octubre del 2014

uns quants haikus de Joana Raspall

La trista fulla
gronxadissa suplica
un lloc on caure.

Els blats rossegen:
assagen el sacrifici
de la fornada.

Han podat l’arbre:
sense nius, ara queden
les branques mudes.

Engany dolcíssim,
la imatge d’un bell rostre
a l’aigua quieta.

El canyar posa
als llavis de l’oratge
ses deu mil flautes.

Quan t’emmiralles
al llac, els lotus pensen
que ha tornat l’alba.

L’ametller gosa
florir quan la glaçada
està distreta.

Com puc resoldre
el guirigall de dubtes
sense trair-me?

Bescanviàvem
batecs sense adonar-nos
que ens enriquíem.

Sense roderes,
oh!, perdedores rutes
de l’intangible!

Afraus de somni:
estimbadissos passos
sense barana.

Trista tonada!
Les llàgrimes la canten
amb llavis closos.

D’un mot a l’altre,
la idea és tan llunyana…
o tan propera!

La veu se’m nua
i per no lamentar-me’n
encara canto.

La veu que em crida
sempre desperta l’esma
que em fa respondre.

Entomo l’aigua
i em faig canal per dar-la
a qui sedeja.

Ningú sap dir-me
on va a parar la força
que m’abandona.

Parem l’oïda:
fins el gemec de l’aire
ens alliçona.

Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.

Paper o marbre,
allò que la ment toca
s’omple de vida.

Treu l’esperança,
i queda un buit enorme
d’un pas a l’altre.

La millor fita
d’una gran aventura
és la tornada.

En sàvia lluita,
la fe no mata els dubtes:
els empresona.

Sols dins la fosca
pot veure’s la lluerna;
el sol l’amaga.

Tinguéssim ales,
potser ens espantaríem
de ser tan lliures.

Humil, la idea
s’empetiteix en forma
de mot, per dar-se.

La gota d’aigua
pot transformar la roca
acariciant-la.

Sota les dures
cuirasses, els cors d’home
també flaquegen.


JOANA RASPALL, “Arpegis”, Abadia editors, Saldes, 2004.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Pasquals


Ja no el volem, l’estiu:
potinegem el cel, la terra,
i això esguerra
el clima: no hi haurà ésser viu

que el resisteixi, aquest tròpic.
                Ara allarguen, les nits.
Remen, les cames, i deixen indefinits
rastres d’anhels amb flaire filantròpic.

Al coll de Can Pasqual,
un fa citació sense esmentar la font,
i encara una altra (no és casual
que ara sí: és d’ell mateix).
                                           Responc

amb l’Estellés:
«...una entre tants…»,
quan la veig sola entremig dels bergants.
                ―Farem “la de la dona”―dic després

(¿no és paternalista,
o fins i tot sexista,
fer una cursa dedicada a elles?
¿Potser és el que val, a l’arribada,
la gran braçada
d’un dels Canyelles?).

―Tu, ara, no ets un turista?―
pregunta en Quim.
                              I fa un discurs sobre mobilitat,
sobre incivisme i perjudici social.
Ho estén al maratonià que fa micció,
i a les escorrialles del traüt global.
                Cito en Puig i en Bel:
“No pot ser aquesta degradació:
no val
que l’or, com el manà, plogui demà del cel”.

―Se n’ha de treure rendiment,
de l’erm― diu el Pasqual
petit.
                ―Un erm té vida i té valor―
replica en Cenç―, no cal omplir-lo de ciment:
el sòl urbanitzat és un gran mal.―
                I no
cedeix:
―Si fos verd sí perquè hi hauria un bé natural.―

Ningú no esmenta “El Procés”:
n’hi ha hagut excés
(quina deu ser “la carta amagada”,
o és, la carta, que no en té cap?).
                Qui diu que sap
perquè fa passar probabilitat
per fet, no diu la veritat,
només busca la sotragada.

Passa el Ferriexpress,
avui Transcollserola.
                El poble no controla
el seny: és per l’emoció,
que omple els carrers,
no per la raó.

Per implicació
col·lectiva no ho fa sinó
una minoria militant.
                                  Pro,
al capdavall, serà la voluntat: el o el no.

Triga molt, la tardor.
Passem el riu. Reomplim el sarró
de mots que fan olor
de bonhomia, de comprensió.
                De l’un, diem que és Just i Sant,
de l’altre, jutge de la Constitució.

Quines gambes allà al davant!
Va pel mig, amb permís,
per bella i per puixant.
                Ser vell i fer-se el mec és un incís

només per riure:
la nostra davallada
està més que acceptada:
convé, d’això, concloure’n un somriure.


Alexandre Planas, setembre 2014, Collserola



dissabte, 11 d’octubre del 2014

L'alt veler



Quan vingueren ocells a moure fulles
d’aquells arbres amargs de casa meva
(eren nocturns voladors cecs
que foradaven nius dintre l’escorça),
alcí el meu front cap a la lluna
i vaig veure un alt veler.

Era fada la mar arran de l’illa
i la terra s’eixamplava
i velles conquilles lluïen fixes
a les roques de la rada
dels llimoners nans.

I a l’amada,
que un fill meu agitava a dintre seu
i que per’xò tenia sempre
el mar a dintre l’ànima, li vaig dir:
«Estic cansat de totes aquestes ales que baten
a temps de rem, i de les òlibes
que fan el lladruc dels cans
quan bufa el vent de lluna en els canyars.
Jo vull partir, jo vull deixar aquesta illa.»
I ella: «Oh amat, és tard: restem, quedem-nos».

Llavors em posí lentament a comptar
els vius reflexos de l’aigua marina
que l’aire em portava sobre els ulls
des de la majestat de l’alt veler.



SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, Editorial Selecta, Barcelona, 1961.

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Instant II

Vel o abisme,
fred instant viu, oasi.
No-res que irisa.


Alexandre Planas

diumenge, 28 de setembre del 2014

Pipiripip


Fou, el pipiripip, llança vermella
d'un moment que tenim emmarcat.
Jo no vull ser més que fil brodat
entre tots ―o una sivella.

Davant del pou, Ferran emula
no sé si un ós o una mula.
Més enllà, Vicenç dissimula
la testa entre la vinya i bramula.

I l'Arcadi? Què hi fa darrera el Mas?
Potser, del seu Vileu, en vol pedaç.
Jo mateix no sé si sóc o ho faig veure
(o si al final m’ho he de creure).



Alexandre Planas, Avinyonet, maig 2010





dissabte, 27 de setembre del 2014

La dona auroral

―Oh després de l’amor, necessito la mar, el vaivé de l’onada, l’aigua de sol i moviment!
Adéu, però no adéu! Me’n vaig i no me’n vaig. El sol juga amb espases i gavines.
Adéu! Ja sóc de l’ona, d’un altre bes immens i del ruixim salobre…
Oh, jo sola i el mar! Gira, gira la llum com una vela folla!
Sota l’ona, un moment, jo seré clandestina cap a noves naixences,
quan el vent em rebrà amb la seva ala tèbia.
Brillo, brillo de tu! Sento dins, en ma boca, el desig de la mar.
Oh, la mar, al migdia, la mar fa sentor d’home!
Adéu, però no adéu… Et recordo en l’escuma!



AGUSTÍ BARTRA,  “L’home auroral”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

dijous, 25 de setembre del 2014

retard



La claror que m’arriba de l’estrella
va brillar fa molts anys. La que llueix
ara allà dalt, potser mai no la vegi.
Així el retard del temps em fa la guitza

i l’amor que m’enamora m’arriba amb
el primer impuls perdut. L’esclat de l’astre
ha d’esperar que uns ulls el vegin bell;
i pot venir l’amor quan no hi siguem.



ELIZABETH JENNINGS, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Pilar Teixidó, Edicions 62, Barcelona, 1994.

divendres, 19 de setembre del 2014

La bassa verda

La bassa verda:
el cor dels recs que neguen
la carn oferta.

Alexandre Planas

dijous, 18 de setembre del 2014

nou ordre

És hora d’organitzar la intendència
d’aquest nou ordre
(que si no remenem, s’estova i empudega,
l’antic).
Fora cicles:
ara ve el que serà recent
i toca de posar-s’hi.
            I com que no acabeu de veure-ho clar,
us embasto un intent:
Veieu el cel?
Oblideu-lo.
Mireu el fang:
pasteu-lo.
Només fer: que ningú no badi boca.

Que no hi ha res que valgui
la nostra por.
          


Alexandre Planas

dilluns, 15 de setembre del 2014

Com si ara nasqués


Com si ara nasqués
i, en primer raig de llum,
incessant germinés
i, estrenat sens costum,

ja ho pogués, tot, comprendre
i sentir i pensar
i, no demanant, rebre,
i, reflectint, donar,

i tingués l’abraçada
seminal del teu cos
nu de terra llaurada:
com si eixís pur del clos.


Alexandre Planas

dissabte, 13 de setembre del 2014

Amb el silenci


De pena,  patètica pena,
força contents de fer-ne
(si és de la que paga la pena
i no gràcia de la de caserna).

És a dir, dir, no dir, amb molta mira
local (si cal d’abast universal),
que amb el silenci hi ha qui tot ho gira
i amb les paraules tot queda igual.


Alexandre Planas, febrer 2010, La Palma


dijous, 11 de setembre del 2014

Paumanok


Davant la mar vaig dir-me:

Mira i recorda. Encimbella aquest mai
del moment que t’assalta. Oh batega, mirada,
i contempla, cor meu, aquesta aigua ajaçada
dessota tant d’espai.

Mira i recorda. Emporta’t aquest vent
lacerat de gavina,
aquesta llum que gronxa sos esquelets d’argent
dintre trèmuls sepulcres d’algues i sorra fina.

Mira i recorda. El sol deixa en la neu
els seus esclops vermells, una barca deixonda
un somni d’au i fronda
i passen núvols blancs… Tot roman i és adéu!…

Oh sobretot recorda! Viu per la teva estela.
Car la flama és senzilla, com senzilla és la vela.



AGUSTÍ BARTRA,  “Ecce homo”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

dilluns, 8 de setembre del 2014

A la meva filla


La seva mà radiant m’encercla el dit,
la meva filla, mentre caminem ara junts.
Sentiré ja per sempre un anell invisible
envoltant aquest os amb llum: quan ella sigui
molt lluny d’avui com ja ho són els seus ulls.




SIR STEPHEN SPENDER, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Joan Curbert Soler, Edicions 62, Barcelona, 1994.

dissabte, 6 de setembre del 2014

La passa

No pot, la passa,
ser més que impuls i fase
del camí verge.


Alexandre Planas

Si ets objecte

Si ets objecte
la llum et transfigura
i et fas obstacle.


Alexandre Planas

dimecres, 3 de setembre del 2014

Germinació

         

Sóc el no-res cosificant-se,
tenyint-se en la complexitat.
Sóc forma i llum, horitzó
i so ininterromput d’ésser vivent.
Sóc un infinit puntual, amb lloc
i present. Sóc un blau.
I tot, indesxifrable, realitzant-se.


Alexandre Planas

dilluns, 1 de setembre del 2014

Sa figuera verda


He acomplert el meu somni
de tenir un solitari
terreny verge en el camp.
He comprat un poètic
paisatge menorquí.
Ara faig paret seca
i desbrós de brutícia
velles tanques que el temps
ha florit d’abandó.
En el fons el que vull
és poder fer-hi versos,
lliure, enfora del món.
Aquí puc ser un secret
eremita salvatge
i escriviure tranquil
com un nou Thoreau illenc.
He penjat uns quants nius
per a ocells i he sembrat
en filera un camí
medieval de xiprers.
De moment no escric gaire
ni llegesc com abans.
Tot el dia llev còdols.
Com a mínim dorm bé.
No hi ha insomni que valgui.
De cruixit, ni em desvetll.
Quan em mir adobant
amb tendresa la terra,
fent paret o cavant,
veig profunda i austera
la mirada de Tolstoi.
Ell va dir que l’ofici
d’escriure corromp l’ànima
i va fer, per fugir-ne,
a estones de pagès.
Il·lusos ens servim
amb goig de les paraules
i al final acabam
desvalguts esclaus seus.
Cal ésser demiürgs.
Poesia i poema
no són sempre el mateix.
Religió, màgia, mística,
exercici verbal,
constel·lació de signes
o missatge formal?
Tot és simple i senzill.
Ja no cal travessar
cap carrer per fugir,
com Quasimodo amb versos
dins l’abric curt, de casa.
Tot està més que dit.
El futur d’atzucac
que en els murs de marès
tenia culs de bòtil
s’ha obert camps a través
entre tanques d’ullastres.
Sé que açò és ser feliç.
Podaré les figueres.




PONÇ PONS,  “Pessoanes”, Editorial Bromera, València, 2003

divendres, 29 d’agost del 2014

Hi ha un límit reservat en tot acostament



Hi ha un límit reservat en tot acostament,
que ni enamorament ni passió no vencen ―
per molt que s’ajuntin en nit terrible els llavis
i que en bocins es trenqui el cor d’amor.

I és impotent, l’amistat, en això,
i també els anys d’alta i ardent ventura,
quan se sent lliure l’ànima i ignora
la lenta languidesa del plaer.

Només el foll hi aspira, i qui l’obté
és vençut per una immensa tristesa…
Ara ho entens: és per això que el cor
sota la teva mà ja no em batega.



ANNA AKHMÀTOVA, “Poesia russa contemporània”, trad.: Júlia Ferrer i Ricard San Vicente, Edicions 62, Barcelona, 1991.

Jules et Jim


No senyor, no és l’amistat
-no ho miris com a retaule-
ni l’amor: és la gata maula,
el tema, és la voluntat

d’estimar i la llibertat
segada per possessió.
I com ho expressa, en Truffaut!:
retrobament i comiat,

no mostrar res directament,
deduir-ho de l’ambient
(aigua, boira, guerra o llum,
com si en sortís un perfum,

de la pantalla; negre i blanc
fictici i de documental
travats i fent efecte igual:
provocar un sentiment franc).

Oh Catherine, dona sublim!,
criatura que fuig, que torna,
mare que abraça: decidim
ser-te captius, que nostra forma

modelis, com amb Jules i Jim,
que ja no són amics: l’un, mort,
l’altre, sol. Tu vius en un cim
dins la ment de qui et tasta, absort.


Alexandre Planas