dimecres, 2 d’agost de 2017

La poesia és joc, però també foc; recerca, però també gràcia; coneixença però també transcendència.

CARLES RIBA

per la bellesa vaig morir

Per la bellesa vaig morir.
A penes sebollida,
van portar-me per veí
un que donà sa vida

a l'ideal. Ell em pregunta...
―Per la bellesa ―dic―
he mort. ―Així, veig que ens ajunta
el mateix somni antic.

Com vells parents vàrem parlar,
cadascú en el seu lloc,
fins que la molsa ens tocà els llavis
i ens cobrí els noms, a poc a poc.

EMILY DICKINSON Trad.: Agustí Bartra


Per la Bellesa vaig morir. Tot just
la tomba m’acollia,
n’entrava un, mort per la Veritat,
a la cambra veïna.

“Tu, per què has mort?”, em preguntà en veu baixa.
Li contestava: “He mort per la Beutat.”
“Jo per la Veritat: són una sola cosa
―va dir-me―. Som germans.”

I així com uns parents que en ser de nit es troben,
de l’una a l’altra cambra vam parlar,
fins que la molsa ens arribava als llavis
i els noms ens esborrà.

EMILY DICKINSON Trad.: Marià Manent

dimarts, 1 d’agost de 2017

cercle

Coneixes aquest temps. El vent esfondra
les arcades del bes i s’esllavissa,
cingles avall, el marge que ens guardava
lligats i indestriables com la terra
roja que ara ens separa i ens disgrega.

I al cap retornarem, fets llot, a aquella
vella cremor tan sabuda dels cossos,
al vincle inevitable que ens abraça.
Coneixeràs el temps refent-nos, dòcil,
i ja no et farà res veure com cau
a trossos, foscament, l’alta marjada
dels dies i els amors que ens concilien.


MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986

dimarts, 25 de juliol de 2017

¿Recordes, Clementina, aquell oreig
que, removent de Venus el parrús,
enravenà del tot el que, difús,
llanguia a l’entrecuix en estiueig?

Recordo la remor i l’estrany pledeig
dels teus sotsllavis reclamant l’intrús
que començava d’espargir, confús,
pels solcs obacs son trèmol degoteig.

I ara em demano, ja esgotat el doll:
“Si tu no, ¿quina dea apassionada
en jo trempar signava el meu capoll?”

Puix hi hagué goig, no Gràcia, en l’abraçada,
¿fóres tu la qui em féu cridar, com foll:
“Clementina, collons, quina cardada!”?

CARLES RIBA

divendres, 21 de juliol de 2017

La nostra cultura ens ensenya a valorar allò que no tenim, i a tornar a valorar allò que hem perdut, de manera que ens passem la vida dividits entre l'ansietat i la nostàlgia.

JOSÉ ANTONIO MARINA

dimarts, 18 de juliol de 2017

proposta

Clava un piló
en el temps que s’escola.
A través de la teva mà raja la sorra
i dibuixa figures sense forma
que tot seguit s’enfonsen per sempre més
en si mateixes:
vida malbaratada.

No ets pas allò
que no crees. El teu ésser s’iguala tan sols
a l’ésser actiu: com vol
aquell que no construeix escales
reeixir a sobrepassar-se?
Com vol trobar el camí de casa
aquell que viatja sol?

Llega més que el senyal
de la teva urpa, el testament
de bèsties extingides, de les quals
el món ja n’ha vist prou.

Clava un piló. Clava
un sol pensament nou
com a públic monument
del teu únic present
al dic,
contra l’eterna marea.


GÜNTHER KUNERT, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Judith Vilar, Edicions 62, Barcelona, 1990.

dissabte, 15 de juliol de 2017

-¿Quién está vivo? -le he preguntado a mi amigo.
-Quienes siempre se han llamado poetas. El poeta no es un tipo que escribe poemas. El poeta es el que busca y descubre lo que hay oculto detrás de la realidad o de una situación. El poeta revela. Dicho esto, vivir es llegar y agarrar el fondo, la raíz de la realidad, al mismo tiempo que la máscara.

ENRIQUE VILA-MATAS

dimarts, 11 de juliol de 2017

defensa dels llops contra els bens

Voleu que el voltor mengi miosotis?
Què voleu del xacal,
que s’esquinci la pell, i del llop?, s’ha
d’arrencar les dents ell mateix?
Què és el que no us agrada
dels politicastres i els papes,
què mireu, badocs,
a la pantalla mentidera?

Qui cus al general
la tira de sang als pantalons? Qui
trinxa el capó a l’usurer?
Qui es menja orgullós la creu de llautó
al ventre que grinyola? Qui
s’endú la propina, la moneda de plata,
el diner del silenci? Són
molts els robats i pocs els lladres. Qui
marca les diferències, qui
té fam de mentides?

Mireu el mirall: covards,
que eviteu l’esforç de la veritat,
que us negueu a aprendre i encomaneu
als llops la funció de pensar,
una anella al nas la vostra joia preferida,
cap engany no és massa estúpid, cap consol
no és massa barat, qualsevol extorsió
és encara massa benigna per a vosaltres.

Comparats amb vosaltres, bens,
els corbs són fraternals
(us encegueu els uns als altres),
la fraternitat impera
entre els llops:
ells van en ramats.

Lloats siguin els lladres: vosaltres,
convidant a la violació,
us abandoneu a la vida còmoda
de la submissió, fins i tot gemegant
mentiu. Esquinçats
voleu acabar. Vosaltres
no canviareu el món.


HANS MAGNUS ENZENSBERGER, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Anna Presas, Edicions 62, Barcelona, 1990.

dissabte, 8 de juliol de 2017

salm

Ningú no ens pasta de nou de terra i fang.
Ningú no conjura la nostra pols.
Ningú.

Lloat sies tu, Ningú.
Per amor de tu volem
florir.
Al teu encontre.

Un no-res
vam ser, som, anem
a restar, florint:
la de no-res, la
rosa de ningú.

Amb el pistil claror animera,
l’estam eixorquia celest,
la corol·la roig
del mot purpurat, que vam cantar
damunt, oh damunt
l’espina.


PAUL CELAN, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Antoni Pous, Edicions 62, Barcelona, 1990.

dijous, 6 de juliol de 2017

Escriure poesia amb clara intenció moral, no pas reduint-la a la descripció de les pròpies experiències sentimentals …, ans construint un veritable sistema poètic que esdevé una personal teoria del coneixement i alhora una reflexió sobre la pròpia experiència moral. MANUEL GUERRERO (referint-se a la poesia de Gabriel Ferrater)