dimarts, 25 de juliol de 2017

¿Recordes, Clementina, aquell oreig
que, removent de Venus el parrús,
enravenà del tot el que, difús,
llanguia a l’entrecuix en estiueig?

Recordo la remor i l’estrany pledeig
dels teus sotsllavis reclamant l’intrús
que començava d’espargir, confús,
pels solcs obacs son trèmol degoteig.

I ara em demano, ja esgotat el doll:
“Si tu no, ¿quina dea apassionada
en jo trempar signava el meu capoll?”

Puix hi hagué goig, no Gràcia, en l’abraçada,
¿fóres tu la qui em féu cridar, com foll:
“Clementina, collons, quina cardada!”?

CARLES RIBA

divendres, 21 de juliol de 2017

La nostra cultura ens ensenya a valorar allò que no tenim, i a tornar a valorar allò que hem perdut, de manera que ens passem la vida dividits entre l'ansietat i la nostàlgia.

JOSÉ ANTONIO MARINA

dimarts, 18 de juliol de 2017

proposta

Clava un piló
en el temps que s’escola.
A través de la teva mà raja la sorra
i dibuixa figures sense forma
que tot seguit s’enfonsen per sempre més
en si mateixes:
vida malbaratada.

No ets pas allò
que no crees. El teu ésser s’iguala tan sols
a l’ésser actiu: com vol
aquell que no construeix escales
reeixir a sobrepassar-se?
Com vol trobar el camí de casa
aquell que viatja sol?

Llega més que el senyal
de la teva urpa, el testament
de bèsties extingides, de les quals
el món ja n’ha vist prou.

Clava un piló. Clava
un sol pensament nou
com a públic monument
del teu únic present
al dic,
contra l’eterna marea.


GÜNTHER KUNERT, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Judith Vilar, Edicions 62, Barcelona, 1990.

dissabte, 15 de juliol de 2017

-¿Quién está vivo? -le he preguntado a mi amigo.
-Quienes siempre se han llamado poetas. El poeta no es un tipo que escribe poemas. El poeta es el que busca y descubre lo que hay oculto detrás de la realidad o de una situación. El poeta revela. Dicho esto, vivir es llegar y agarrar el fondo, la raíz de la realidad, al mismo tiempo que la máscara.

ENRIQUE VILA-MATAS

dimarts, 11 de juliol de 2017

defensa dels llops contra els bens

Voleu que el voltor mengi miosotis?
Què voleu del xacal,
que s’esquinci la pell, i del llop?, s’ha
d’arrencar les dents ell mateix?
Què és el que no us agrada
dels politicastres i els papes,
què mireu, badocs,
a la pantalla mentidera?

Qui cus al general
la tira de sang als pantalons? Qui
trinxa el capó a l’usurer?
Qui es menja orgullós la creu de llautó
al ventre que grinyola? Qui
s’endú la propina, la moneda de plata,
el diner del silenci? Són
molts els robats i pocs els lladres. Qui
marca les diferències, qui
té fam de mentides?

Mireu el mirall: covards,
que eviteu l’esforç de la veritat,
que us negueu a aprendre i encomaneu
als llops la funció de pensar,
una anella al nas la vostra joia preferida,
cap engany no és massa estúpid, cap consol
no és massa barat, qualsevol extorsió
és encara massa benigna per a vosaltres.

Comparats amb vosaltres, bens,
els corbs són fraternals
(us encegueu els uns als altres),
la fraternitat impera
entre els llops:
ells van en ramats.

Lloats siguin els lladres: vosaltres,
convidant a la violació,
us abandoneu a la vida còmoda
de la submissió, fins i tot gemegant
mentiu. Esquinçats
voleu acabar. Vosaltres
no canviareu el món.


HANS MAGNUS ENZENSBERGER, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Anna Presas, Edicions 62, Barcelona, 1990.

dissabte, 8 de juliol de 2017

salm

Ningú no ens pasta de nou de terra i fang.
Ningú no conjura la nostra pols.
Ningú.

Lloat sies tu, Ningú.
Per amor de tu volem
florir.
Al teu encontre.

Un no-res
vam ser, som, anem
a restar, florint:
la de no-res, la
rosa de ningú.

Amb el pistil claror animera,
l’estam eixorquia celest,
la corol·la roig
del mot purpurat, que vam cantar
damunt, oh damunt
l’espina.


PAUL CELAN, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Antoni Pous, Edicions 62, Barcelona, 1990.

dijous, 6 de juliol de 2017

Escriure poesia amb clara intenció moral, no pas reduint-la a la descripció de les pròpies experiències sentimentals …, ans construint un veritable sistema poètic que esdevé una personal teoria del coneixement i alhora una reflexió sobre la pròpia experiència moral. MANUEL GUERRERO (referint-se a la poesia de Gabriel Ferrater)

dimarts, 27 de juny de 2017

passió

Quan Orfeu arrenca de la lira uns sons d’argent,
tot planyent una mort al jardí capvespral,
qui ets tu, jacent sota arbres alts?
Fresseja el plany la canya tardoral,
el blau estany,
tot extingint-se sota arbres que verdegen
i seguint l’ombra de la germana;
amor obscur
d’una raça salvatge,
que el dia defuig remorejant sobre rodes daurades.
Plàcida nit.

Sota avets tenebrosos
dos llops han mesclat llur sang
en pètria abraçada; fet d’or,
es perdé un núvol sobre el viarany,
paciència i silenci de la infància.
Retrobament del dolç cadàver
a l’estany del tritó
endormiscant-se en els seus cabells de jacint.
Que s’esbocini per fi la freda testa!

Perquè ell segueix sempre, bèstia blava
que espia sota arbres fosquejants,
els viaranys més foscos
en vetlla i mogut per una tonada nocturna,
una mansa follia;
o bé, plenes d’un obscur deliqui,
ressonaven les cordes
als peus glaçats de la penitent
dins la ciutat de pedra.


GEORG TRAKL, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Feliu Formosa, Edicions 62, Barcelona, 1990.

divendres, 16 de juny de 2017

sense parets

Quan es mor algú molt proper,
quan es mor, per exemple, la teva mare,
quan es mor la persona
en el ventre de la qual començaves a ser
(en una inconsciència de cèl·lules
duplicant-se i desenvolupant-se
en sistemes diversos arrelats a la terra uterina),
quan es mor la mare
és com si aquest fill que ets tu
s’hagués de tornar a cloure,
ara ja en un ventre sense parets,
dins d’un recipient imaginat,
per acomiadar-la sense cap adéu,
per seguir-la d’alguna manera,
per fer veure i fer sentir que,
més enllà de l’enigma de la vida,
una mare i un fill sempre,
sempre estan junts.


JAUME BOSQUET, “Transvasament”, Edicions Proa, Barcelona, 2013.

diumenge, 11 de juny de 2017

Aquest verd

Aquest verd massa
verd del pi rep el càstig
de ser-ho sempre.


Alexandre Planas