dimecres, 13 de setembre de 2017

transcendeixo m’encantenelsteusllavis transcendim
pugem ara sí aniquilo l’encara no
de la mà oh aquesta pell oh aquestes passes
sobreposades
en el llit custodiat per dues
estufes dos cossos abrandant-se
perfumant la nit freda de caliu i
dolcesa com els teus dits que llisquen
ressegueixen tota física i tota
poesia beguda compartida d’una
boca a l’altra boca és foc rosat
que s’atarongeix i s’envermella
i creix i ens commou i ens corprèn
si encara és possible més
ens ajuntauneix atrapafonacobla
som un només un que respira i viu
del mateix aire abrasat
dins d’aquest temps nostre etern
on hem entrat per restar-hi fins que
els ulls des del cor ens diguin prou.

ANNA GAS, “Crossa d’aigua”, Editorial Fonoll, Juneda, 2017


dilluns, 11 de setembre de 2017

¿Podria ser la poesia el dubte verbalitzat entre el tot buit i el tot ple, o sigui entre el silenci i la paraula?

GUILLEM VILADOT

dilluns, 4 de setembre de 2017

Tu tens la culpa, font
que t’has cruspit el riure dels amants,
tan xopa de miralls
―onades de vernís i de malson
i un vesc que enxampa els peus dels vianants.

Ets mel i urpa de corb,
crosta de cel, escata de peix,
metzina que fereix,
fera salvatge sense cor.
Retorna’m aquell cos que ara es marceix!


JOAN BARCELÓ, “Diables d’escuma”, Ed. Eliseu Climent, València, 1980.

dimecres, 30 d’agost de 2017

totes les coses

Ho veig, totes les coses són
unes altres coses: l’espai,
el cos nu; la llum, tu que camines
cap a l’ombra segona; el temps és
sempre, sempre, sempre
la primera vegada.

Doncs d’acord, m’encanta morir,
ho faig cada dia
una mica més, sé que tot dolor
acaba en orgasme,
i que el dimoni és l’àngel
i un àngel, cadascú.


MÀRIUS SAMPERE, “Ningú més i l’ombra”, Ed. Proa, Barcelona, 2013.

dimecres, 2 d’agost de 2017

La poesia és joc, però també foc; recerca, però també gràcia; coneixença però també transcendència.

CARLES RIBA

per la bellesa vaig morir

Per la bellesa vaig morir.
A penes sebollida,
van portar-me per veí
un que donà sa vida

a l'ideal. Ell em pregunta...
―Per la bellesa ―dic―
he mort. ―Així, veig que ens ajunta
el mateix somni antic.

Com vells parents vàrem parlar,
cadascú en el seu lloc,
fins que la molsa ens tocà els llavis
i ens cobrí els noms, a poc a poc.

EMILY DICKINSON Trad.: Agustí Bartra


Per la Bellesa vaig morir. Tot just
la tomba m’acollia,
n’entrava un, mort per la Veritat,
a la cambra veïna.

“Tu, per què has mort?”, em preguntà en veu baixa.
Li contestava: “He mort per la Beutat.”
“Jo per la Veritat: són una sola cosa
―va dir-me―. Som germans.”

I així com uns parents que en ser de nit es troben,
de l’una a l’altra cambra vam parlar,
fins que la molsa ens arribava als llavis
i els noms ens esborrà.

EMILY DICKINSON Trad.: Marià Manent

dimarts, 1 d’agost de 2017

cercle

Coneixes aquest temps. El vent esfondra
les arcades del bes i s’esllavissa,
cingles avall, el marge que ens guardava
lligats i indestriables com la terra
roja que ara ens separa i ens disgrega.

I al cap retornarem, fets llot, a aquella
vella cremor tan sabuda dels cossos,
al vincle inevitable que ens abraça.
Coneixeràs el temps refent-nos, dòcil,
i ja no et farà res veure com cau
a trossos, foscament, l’alta marjada
dels dies i els amors que ens concilien.


MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986

dimarts, 25 de juliol de 2017

¿Recordes, Clementina, aquell oreig
que, removent de Venus el parrús,
enravenà del tot el que, difús,
llanguia a l’entrecuix en estiueig?

Recordo la remor i l’estrany pledeig
dels teus sotsllavis reclamant l’intrús
que començava d’espargir, confús,
pels solcs obacs son trèmol degoteig.

I ara em demano, ja esgotat el doll:
“Si tu no, ¿quina dea apassionada
en jo trempar signava el meu capoll?”

Puix hi hagué goig, no Gràcia, en l’abraçada,
¿fóres tu la qui em féu cridar, com foll:
“Clementina, collons, quina cardada!”?

CARLES RIBA

divendres, 21 de juliol de 2017

La nostra cultura ens ensenya a valorar allò que no tenim, i a tornar a valorar allò que hem perdut, de manera que ens passem la vida dividits entre l'ansietat i la nostàlgia.

JOSÉ ANTONIO MARINA

dimarts, 18 de juliol de 2017

proposta

Clava un piló
en el temps que s’escola.
A través de la teva mà raja la sorra
i dibuixa figures sense forma
que tot seguit s’enfonsen per sempre més
en si mateixes:
vida malbaratada.

No ets pas allò
que no crees. El teu ésser s’iguala tan sols
a l’ésser actiu: com vol
aquell que no construeix escales
reeixir a sobrepassar-se?
Com vol trobar el camí de casa
aquell que viatja sol?

Llega més que el senyal
de la teva urpa, el testament
de bèsties extingides, de les quals
el món ja n’ha vist prou.

Clava un piló. Clava
un sol pensament nou
com a públic monument
del teu únic present
al dic,
contra l’eterna marea.


GÜNTHER KUNERT, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Judith Vilar, Edicions 62, Barcelona, 1990.